Els darrers anys ha proliferat la creació de senders i vies cicloturístiques arreu. Alguns es limiten a recuperar antics camins; d’altres, són itineraris creats de bell nou. No hi ha dubte que aquestes iniciatives són beneficioses en molts sentits: esdevenen motor de dinamització econòmica, posen en valor el patrimoni cultural i natural, promouen la mobilitat sostenible i fomenten hàbits saludables, convidant la població a fer exercici de baixa intensitat.
Les persones amb discapacitat (física, sensorial, intel·lectual) també tenen inquietuds culturals, gaudeixen de la natura i practiquen esport, d’aquí la importància que aquests itineraris es plantegin, en la mesura que sigui possible, amb criteris d’accessibilitat. Sobretot en zones rurals i de muntanya, on l’oferta esportiva és molt limitada, aquestes iniciatives resulten imprescindibles.
Normalment, els itineraris accessibles més coneguts són els projectats en parcs naturals o nacionals, generalment ubicats en llocs emblemàtics, com miradors o indrets amb especial encant. Són recorreguts dissenyats amb tot el rigor per tal de garantir l’accessibilitat per a tothom, amb intervencions com ara passarel·les de fusta i paviments ben compactats o, fins i tot, formigonats o enllosats. En ocasions, incorporen plafons informatius en Braïlle i guies en el paviment per a les persones amb dificultats visuals. Poden anar dels 60 metres de llargada, com al mirador del Pedraforca (Berguedà), als 1.200 metres del sender de la Pradera d’Ordesa (Sobrarb). Per descomptat, són intervencions benvingudes, que faciliten l’accés a llocs inaccessibles d’altra manera per a persones amb discapacitat. Però no necessàriament totes les vies han de seguir aquest model. Bàsicament, per tres motius:
– Perquè generalment no s’ubiquen prop de poblacions.
La proximitat a nuclis poblats convida a un ús habitual i quotidià, afavorint l’adquisició d’un hàbit en la pràctica de l’esport sense haver-se de desplaçar per iniciar l’activitat. En aquest sentit, és interessant garantir al màxim l’accessibilitat d’itineraris que uneixen poblacions, la qual cosa també promou la mobilitat sostenible.
– Perquè acostumen a ser curts.
Les persones amb discapacitat també poden fer llargues distàncies. En el cas de la discapacitat física, persones que es desplacen amb cadira de rodes, handbikes o terceres rodes, poden fer molts quilòmetres si es respecta la cadena de l’accessibilitat dins del recorregut.
– Perquè hi ha el risc que siguin percebuts com a itineraris exclusivament per a persones amb discapacitat.
La qual cosa pot induir a la segregació. Els senders accessibles ho són per a tothom: grans i petits, pares amb cotxet… Per tant, hem de presentar-los com a itineraris inclusius – que conviden a la convivència i normalitzen la discapacitat.
Dit això, seria interessant ampliar l’oferta de camins, per exemple, habilitant pistes forestals o camins rurals. Som conscients que l’orografia del territori no sempre permetrà l’accessibilitat al 100 %, però un sòl ben compactat pot garantir un apropament en cotxe i poder gaudir de la baixada sense massa dificultats. Alguns itineraris de pistes d’esquí de fons serien una possibilitat a contemplar. Un bon exemple és el projecte de Vies verdes, que recupera vies ferroviàries en desús i que contempla trams o itineraris sencers amb criteris d’accessibilitat, com la Via del Ferro entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.
Resulta imprescindible oferir informació detallada sobre distàncies, desnivells, àrees de descans… per tal que cadascú pugui decidir si l’itinerari s’adequa a les seves condicions personals. Aquesta informació s’hauria de facilitar en format de lectura fàcil i audioguies (com ara QRs) i incorporar plafons informatius en Braille.
Democratitzar l’accés al medi natural esdevé una responsabilitat social que no podem obviar. Hem de començar a pensar en termes de turisme universal i disseny per a tothom. Una societat avançada ha de garantir la igualtat i el dret d’oportunitats per a tothom, inclosos els col·lectius més vulnerables.
