Hi ha camins que són pura geometria. Que miren de fer evident, fins al límit possible, que una recta és la distància més curta entre dos punts. Però n’hi ha, contràriament, que ens descobreixen geografies inimaginables. Camins, posem per cas, que afronten una difícil partida contra la topografia (és a dir, contra obstacles físics que prenen forma de muntanya o de riu, sobretot) i que, com a conseqüència, acaben esdevenint veritables lliçons d’adaptació al medi. Tibar del fil d’aquests camins és, en ocasions, una manera sorprenent i inesperada de descobrir els lligams històrics de les comunitats humanes amb el territori. Una cosa així succeeix amb un dels grans trajectes vallesans d’origen medieval: el Camí dels Monjos. Una ruta que unia –i que continua unint– dos extraordinaris monestirs romànics del país: el de Sant Cugat del Vallès i el de Sant Llorenç del Munt.
El Camí dels Monjos, com a proposta de senderisme actual, presenta la particularitat d’oferir al visitant, dins del seu entorn proper, atractius de tota mena. Travessa llocs orogràficament espectaculars; sobretot, al tram més alt. Té racons on encara conserva trams de l’antiga calçada medieval, a base de còdols. Ens endinsa en algun dels sectors d’alzinar més ben conservats del massís. I ens apropa a un medi rural –amb interessants testimonis de masies i d’antigues feixes de conreu, per exemple– cada vegada més minoritzat dins el context d’una comarca de perfil creixentment urbà i metropolità com el Vallès Occidental. Posats a tenir, també té una llegenda popular i que ve de molt lluny; i aquesta circumstància sempre crida l’atenció d’una manera especial. Perquè, a banda del seu rerefons imaginatiu, té una versemblança en el pla real que avui, i a desgrat de la urbanització d’una gran part dels llocs que ressegueix, no deixa de sorprendre a qualsevol persona mínimament observadora.
Què ens diu, la llegenda del Camí dels Monjos? Doncs que, en el seu origen, la “invenció” del camí va ser una manera, per part dels monjos confinats, com a càstig, a dalt a Sant Llorenç, de “rehabilitar-se” del seu aïllament forçat: la condició era que fossin capaços de tornar a Sant Cugat a través d’un trajecte que no creués ni un sol riu, ni riera ni barranc tot al llarg del seu recorregut. Així va sorgir el camí, ens diu la llegenda. I així, amb el mateix dibuix original, continua existint avui. De fet, resseguir aquest sender com a possibilitat de lleure ens permet, a banda de gaudir d’un mosaic paisatgístic ben representatiu de les terres prelitorals, anar-nos adonant, pas rere pas, que no hi ha ni un sol punt de la ruta que no respongui a aquella condició primigènia, de signe incontestablement geogràfic. El trajecte, en un desplegament d’“inventiva topogràfica” que diu molt a favor dels seus creadors, tan llunyans en el temps, ressegueix amb gran minuciositat, i sense interrupcions, la carena divisòria –ara més alta, ara més baixa– entre la conca hidrogràfica del Llobregat, a l’oest, i la del Besòs, a l’est. Ni un sol moment no travessa la llera de la riera de les Arenes, tributària del Llobregat, tot i tenir-la a vegades molt a prop, ni cap dels torrents que aflueixen al curs del Ripoll i que accidenten, amb abrupta persistència, els termes de Matadepera, de Sabadell i de Sant Quirze.
El Camí dels Monjos, més enllà de la seva llarga història, és una finestra oberta de bat a bat sobre la geografia vallesana. Descobrir-la és una manera, senzilla i atractiva, de descobrir-nos el potencial infinit dels camins del país.
