L’entorn de la Seu d’Urgell és un espai força propici per a la pràctica de la bicicleta. Enclavada al cor de la plana de l’Urgellet i envoltada de muntanyes, la capital alturgellenca permet als ciclistes una arrencada suau en les seves sortides, i una continuació que pot complicar-se a voluntat de cadascú. Sortint de la Seu, una volta particularment agradable de fer a la tardor, enmig d’un festival de colors ofert pels arbres caducifolis, és la volta a Lletó pujant pel bosc de Bentanacs. Tot i que és cert que el primer tram seria més propi per a ciclistes de carretera que per a ciclistes tot terreny, entre els quals s’hi compta un servidor, l’accés a la pista de Bentanacs bé que s’ho val, amb la promesa d’una pedalada que combina el bosc d’alguns trams, amb unes vistes notables, culminades per una panoràmica espectacular del vessant nord de la serra del Cadí.
La ruta comença creuant el riu Segre pel pont de la Palanca, seguint la carretera de Tuixent. Deixarem enrere el poble de Cerc i, encara no a dos costeruts quilòmetres més endavant, la carretera de la vall de la Vansa, per encarar en direcció a Artedó. La pista de Bentanacs comença dos revolts més enllà, en un trencall que s’agafa a mà dreta i que bruscament ens desvia cap al sud. L’arrencada de la pista és suau, molt apropiada per recuperar-se després de més de sis quilòmetres d’asfalt amb una pujada gairebé constant. Però ben aviat aquesta pista prometedora també comença a pujar. La visió del poble del Ges, al vessant oposat de la vall, és una bona fita per mesurar la progressió de la ruta: de moment sempre cap al sud i fent pujada. Havent sobrepassat aquest nucli de població, la pista pren, progressivament, una orientació llevantina. En aquest punt, cal no deixar-se temptar per algun trencall que ofereix l’esperança d’una còmoda baixada, si no es vol acabar al fons d’una torrentera.
Mitja hora després d’haver perdut de vista el poble del Ges, la inclinació de la pista s’endolceix per donar pas a mig quilòmetre de baixada que acaba davant d’una curiosa formació rocosa. Aquesta roca prominent, que configura una balma, rep el nom de la Barretina per una similitud morfològica evident amb aquesta peça de vestir, malgrat no haver rebut aquest topònim la benedicció oficial que representaria estar recollit al Nomenclàtor de Catalunya.
En aquest punt comença una nova pujada que ens deixarà a coll de Vanses, un veritable nus de comunicacions que ens obliga, en primer lloc, a fer una llarga aturada per contemplar les canals del vessant nord de la serra del Cadí i, en segon lloc, a prendre decisions, ja que des d’aquí podríem seguir —sempre que les cames responguessin— fins al peu de la serra i fins a la malaurada ermita de Sant Salvador, actualment a punt d’ensorrar-se, o bé cap al santuari de la Mare de Déu de Boscalt. Però si la idea és fer la volta a Lletó caldrà continuar per una pista pedregosa, que sembla oberta a pic, en direcció nord fins al coll de Sant Esteve, des d’on ja s’albiren les ruïnes de les quatre cases de Lletó. Cal parar compte amb la baixada, plena de còrrecs, que ens poden fer perdre fàcilment l’equilibri. Finalment, arribem ja a la collada de Lletó. D’un dels prats que envolten aquest coll sobresurt el perfil d’una incoherent estructura semiesfèrica de formigó. Es tracta d’un antic búnquer de la cèlebre Línia-P, testimoni d’una època en què l’entorn era menys pacífic i més poblat que a l’actualitat.
La collada de Lletó ens ofereix, novament, dues possibilitats. La pista que segueix en direcció nord-oest baixa directament fins a Artedó, mentre que la que surt en direcció contrària segueix fins a Vilanova de Banat, després de passar per Lletó. Des d’allà també acabarem arribant a Artedó per continuar la baixada fins a la Seu després d’un matí de bicicleta.
