Durant segles, el caminar va ser una activitat exclusivament utilitària. Sempre es caminava per un objectiu concret: anar a l’escola, a la Festa Major, al mercat, al camp o a la fàbrica. Es tractava d’un caminar mecànic que tenia com a única funció arribar al final del trajecte al més aviat possible. El paisatge per on es passava no tenia cap importància i tothom estava més pendent de l’estri que portava a sobre o del ruc que assenyalava el camí que de l’entorn natural per on es circulava.
A partir de l’Edat Moderna van aparèixer dues classes socials, l’aristocràcia i el clergat, que van substituir el caminar pel passejar i, conseqüentment, el camí pel passeig. La noblesa no trepitjava els camins polsosos per on transitava la pagesia i passejava pels jardins o les amples avingudes amb l’únic objectiu d’exhibir-se i deixar-se veure. El clergat, en canvi, utilitzava les passejades per llegir el breviari o per xerrar. La imatge de dos clergues fent cada dia el mateix itinerari i intercanviant les posicions al final de cada volta recordava l’elegant lentitud d’una parella de bous llaurant. Les classes populars valoraven l’inútil passeig de les classes benestants com una prova evident d’ociositat. Hi havia, però, una minoria de gent que vagava pels camins sense cap destí definit i sense cap intenció d’exhibir posició econòmica o intel·lectual. Eren els rars. Persones solitàries i taciturnes que fugien del contacte amb els altres i que es passaven la vida fent i desfent els mateixos camins. En aquest cas, el caminar sense sentit esdevenia un senyal de bogeria i, en conseqüència, provocava el rebuig social i la marginació.
A partir de la revolució industrial el passejar es va anar democratitzant i, de manera progressiva, va començar a ser practicat per nous grups socials. A la segona meitat del segle XIX es va descobrir el carrer i la planta baixa dels edificis urbans es va transformar en un immens aparador. La burgesia, nova classe emergent, ja no anava al carrer Ferran o al Passeig de Gràcia exclusivament a exhibir-se sinó a contemplar els aparadors on es mostraven, amb tot el seu esplendor, els nous productes de consum. Va ser el moment en què el passejar es va començar a associar amb el comprar. Mentrestant les classes populars van descobrir que els dies festius podien fugir dels barris insalubres on vivien per anar a passejar, berenar, jugar o cantar a les fonts, ermites o merenderos que creixien com a bolets a les vessants de les muntanyes que envoltaven la gran ciutat.
Al mateix temps, un altre segment social es va adonar que més enllà del Tibidabo hi havia bells paisatges per on trotar i altes muntanyes per carenejar. Havia nascut l’excursionisme i el descobriment del paisatge amb totes les seves modalitats. Quan els pagesos contemplaven com els excursionistes traspassaven la línea de les terres de conreu per pujar muntanyes pelades pensaven amb les passejades ocioses de la vella aristocràcia. Una aristocràcia que ara acudia als balnearis on els metges, a més d’aigües pestilents, recomanaven lànguides passejades per curar-se de mals imaginaris. Mentrestant, els bojos i els extravagants seguien errant sense sentit per camins i dreceres.
Al llarg del segle XX el caminar, a mesura que minvava la seva funció utilitària, anava adquirint prestigi. Mentre que la revolució dels transports es va carregar els caminants que anaven a un lloc concret, la dictadura de l’esport i la salut va imposar unes dreceres que no portaven enlloc. Primer va ser l’esport que va transformar el camins per on es caminava i els passejos per on es passejava en llocs on córrer, trotar, avançar, accelerar o marxar. La consigna és arribar el primer.
L’altre gran mantra de l’època és el caminar per fer salut. De cop i volta els camins s’han omplert de gent de totes les edats que caminen sense saber on van. Es tracta de caminar una hora diària, diuen els metges. Per anar on? No importa on es va, l’important no és el lloc o el destí, sinó el temps. Un temps que ens allargarà la vida. Una nova moda que el pagès, que sua la cansalada cavant un tornall de patates, observa amb escepticisme, mentre un estol de jubilats o de turistes caminen pel costat del seu hort. El mateix pagès que, al cap d’una estona, contempla amb tendresa el boig que, des de temps remots, deambula sense rumb per camins pedregosos. Un boig que ha entrat amb tots els honors al segle XXI. La nova filosofia del caminar li ha donat la raó. Llibres i articles anuncien la bona nova: El arte de pasear, El paseo de los sabios, Andar:Una filosofía, Pasear y pensar… Ara resulta que allò que durant segles van fer els orats de cada poble és un art, et fa savi, forma part de la filosofia i t’ajuda a pensar. Chapeau pels bojos clarividents.
