Hi havia una vegada un camí que començava a la porta de casa. Els dies de sol ombrejava les primeres passes i els de pluja feia respirar la terra mullada. Moixons de totes les espècies hi acudien a netejar-se les plomes, nedant entre pedretes xiques que contrastaven amb les més grosses i ordenades de les parets de pedra seca. Entre totes elles, exèrcits de petits insectes vivien en harmonia animal sota l’esguard de les àligues i l’astúcia de les guineus.
Una d’aquelles tardes de primavera avançada va sortir a caminar. Pel camí. No feia sol ni plovia. Era el seu aniversari. Cinquanta set anys. Tota una vida, pensà emocionada. Mentre avançava pel camí, pas a pas, observava els horts del poble que lluïen els primers fruits. Un hort és com el camí, es troba a faltar quan no es pot fer. Artesania pura de la terra. Serralades prenyades de cavallons entre boscos d’herba. Mates i selves d’enciams i escaroles sota les tomateres afilerades en l’anarquia vegetal. Recs ben nets i polits per on flueix amb decisió l’aigua del barranc per barrejar-se amb el sòl. Aigua i set. Diversitat de vida arreu del planter.
Ella pensava dels camins, també, com d’art pur de la vida. Laberints finits i connectats per on viatgen persones amb histories cap a horitzons sovint llunyans, enllà de la imaginació. Mentre caminava, tenia el costum d’observar les petites coses que l’envoltaven. Des de les policromies dels rocs a la verticalitat de les plantes per capturar la llum. En les formes dels núvols i les aromes del vent trobava emocions inexplicables. Gaudia de moments meravellosos mentre conqueria el desconegut. L’important era fer camí. Nous camins.
Les planes de l’horta van donar pas a les primeres costeres. En aquest precís moment, és quan s’escoltaven converses sorprenents a partir dels patacs dels rocs al remoure’ls amb les espardenyes. Música geològica per escoltar sola o amb amigues. De tant en quant, però, a les pedres que molestaven els hi donava una coceta pel darrera, amb la part interior del peu, per apartar-les del camí. Ella ho feia mentre pensava en veu alta: “No estàs al bon lloc, noia pètria. El camí net com una patena! Qui sap qui vindrà després.”
La seua padrina, pubilla de la casa pairal, li explicava que “tots els rocs acudien sempre al seu tarter.” Ho fan perquè, a l’estar junts, originen lleugers corrents d’aire, com les ovelles quan s’amorrien, que ventilen els mals esperits petris. Pobre padrina! Havia navegat per tants camins de misèria. N’eren uns altres. Per la guerra, va acompanyar uns enginyers italians per traçar un nou recorregut, a l’entrada del poble, ja que una ensulsiada de roques i terra l’havia tallat. Ara en diuen fer una variant. N’estava tan orgullosa! Ho relatava durant el dinar de Nadal, any rere any. Estimada padrina.
Després de la costa, va fer peu en una petita feixa despedregada, abans cultivada de sèguel, on una floreta groga com ella sola l’esperava. Devia créixer a cops d’arrel entre tanta pedra i per un sòl desgraciat com un fener. Ella es va aturar a sa vora i li va preguntar:
- Què vols floreta?
- Fer-te companyia, respongué.
- Doncs deixa’m que t’olori, va afegir!
- D’acord, si em dius pel nom, finir la flor.
Perfumada de l’aroma de la flor del dimecres -així la va batejar- va continuar camí amunt fins a fer, poc després, supo-supo amb uns cagallons curiosos. Estaven entaforats en unes latrines naturals, formant un pastís certament fastigós. Va deduir que els autors de l’obra d’art eren els teixons, uns animals nets i polits com els horts del seu poble, però que s’escagarrassen a gust quan els hi convé. La veu de padrina va tornar-li al cap: “per veure animals s’hi ha d’anar aviat i a casa seua.” És veritat, pensà, però tampoc calia xafardejar pel forat de la comuna.
Si el Quixot hagués viscut el segle XX hauria desafiat, de ben segur, les gegantines pilones de la llum que vetllen, fèrriament, gran part dels camins pirinencs. Monstres del progrés per uns, torres de ferralla per altres! En veure-les, més que pensar quin sentit tenien, ho feia en les persones que les van construir. En les paradoxes de la vida que els van portar fins allí. Imaginava històries d’amor per escriure que mai compartiria. Ella era així.
A l’arribar el camí al peu de la canal del barranc, no s’ho va pensar dos vegades i va enfilar-la com una craba, amunt i amunt, fins arribar al rim d’un cinglo vertiginós. Després d’unes marradetes entretingudes i una gran girada, va fer cap a la crenxa de la muntanya. Per una passadeta de bestiar, entre boixos i ginebrons, arribava poc després al cim. Curiosament, un butacó natural de pedra calcària l’esperava. S’hi va asseure amb delicadesa i amb la fresca de l’airet que corria, es va quedar encantada amb les vistes…
“Veus, allà al nord, es veuen les muntanyes de Besiberri i Aneto; al sud, els contraforts de Sant Gervàs i Montsec. Aquí davant s’aixeca la imponent Faiada, vestida de boscos monumentals, on viu Ulldefaig, un arbre de més de tres-cents anys. Cap a l’est, nostre Corronco, la muntanya mare, com m’agrada anomenar-la; i a l’oest, el massís del Turbó, el formatge sedimentari més pantagruèlic dels Prepirineus…”.
Aquella descripció geogràfica que es repetia, ara, al seu cap, li van explicar la primera vegada que van pujar a la muntanya. Es van conèixer en un carrer del poble on les rajoles tenien dibuixos d’animals i arbres. Un dia, Ell li va explicar que eren isards i avets, per la forma de les banes i la caiguda de les branques.
Una tarda va afegir que coneixia una muntanya on s’oculta un mirador extraordinari. Ell, des de molt jove, havia viatjat per tot el món, però els Pirineus i els seus paisatges eren pàtria natural i destí dels seus somnis. “Per què no m’hi portes?” va bombonir-li Ella.
Un dimecres d’hivern de fa trenta anys van marxar junts cap a la muntanya. Pel camí que els dies de sol ombreja les passes i els de pluja respira la terra mullada. Atresorant en cada pas sensacions diferents, van travessar els horts, escoltant els rocs de la costa i batejant amb noms estrambòtics les flors vernals que els sorprenien en el festeig.
Mentre arranjaven un muret caigut enragonàven sense parar de les seues coses. Amunt i avall per les seues vides. Sense adonar-se’n, absorts en les converses, van fer cim. Aquell fou el primer cop. Però després en vingueren fins a cinquanta set més, al llarg d’aquell meravellós any. Eren els anys que tenia Ell. Quan van aturar la juguesca, mai més hi van tornar a pujar.
Avui Ella feia els mateixos anys. La vida havia passat tan ràpid. Havia trepitjat els llocs més remots del món, com Ell, i sobretot era mare. La força de la vida més potent i il·lusionant que pugui existir. Va pensar, però, que encara li quedaven tants camins per fer… I en aquell precís moment, de nou, no va pogué reprimir unes llàgrimes dolces precipitant-se galtes avall com els barrancs quan s’esbraven amb les tronades.
No va saber mai més res d’Ell. Probablement no fos viu. Consolant els tremolins, va somiar que tal vegada era en la pols dels rocs que donen conversa al camí. A la tija ferma i glabra de la flor dels dimecres que continuava perfumant generosament els voltants. Al ginebró malparit que t’esgarrinxa les cames o al bo del capoll d’una rosa de solament cinc pètals. Va somriure, per segon cop, recordant un conte de flors úniques i irrepetibles que li va regalar fa molts anys.
A mitja tornada, Ella es va aturar davant dos roures magnífics. L’un era al costat de l’altre. Les branques no es tocaven. Unes s’engrandien cap al nord i les altres marxaven de sud. Eren una parella de roures singular! Es va apropar i els va besar tots dos a la pell de l’escorça.
Un cop va desfer el camí i arribà als horts prop de casa, es va girar per recordar la muntanya d’on venia. Allí estava, serena i grandiosa, com sempre, ensulsiada amunt, ensulsiada avall. Oferint amb humilitat, això sí, els seus camins com si la vida li anés. Artèries i venes per on continua circulant la sang que l’oxigena i la manté amable i atractiva després de tant de temps. Un temps de molts camins.
Aquella tarda, Ella va prendre una decisió: També la pujaria 57 vegades! Per celebrar el seus anys. Un camí per cada any de vida. I quan arribés al cim, s’asseuria al butacó petri, repassaria en veu alta les muntanyes dels voltants i, al tornar, aniria a veure la parella de roures i els besaria a la front. Però, ni que fos per uns dies, trepitjaria l’únic camí que el podia apropar, de nou, a Ell. El que començava a la porta de casa i acabava al cap d’una muntanya de nom Miravet.
