SECCIÓ: EL MIRADOR

Els camins amb companyia canina

M’encanta anar a passejar amb la Murga, fent camí acabem establint un vincle en què la comunicació no requereix, molts cops, d’instruccions.

La necessitat d’arribar a una entesa entre persones i gossos per tenir una convivència tranquil·la ha traspassat els límits de les ciutats i està arribant als cims de les nostres muntanyes. El redescobriment de la natura i els camins que hi discorren, juntament amb algunes modes, hi han fet incrementar el nombre de gossos. Sentia una conversa d’uns joves, a la ciutat on treballo, que deien que “ara sembla que si no tens un gos no ets ningú”.

Els titulars dels animals pensen que la natura és el millor lloc perquè la seva mascota corri lliurement i la gent, més moderada, a la qual no agraden els gossos “que si els porten per camins, almenys tinguin el detall de dur-los lligats”. El tema es complica amb els nous sistemes de gestió dels ramats descoberts en els darrers anys en molts indrets, principalment del Pirineu, on el bestiar ha deixat d’estar guardat i ara campa lliurement per grans extensions vigilades per un filat. En aquests casos, la presència d’un gos no ensinistrat a conviure amb bestiar pot provocar, en els pitjors dels escenaris, alguna baixa. Quan un ramat està guardat per un gos és aquest el que vigila els gossos que puguin aparèixer, però no és l’habitual.

I ja hi som. Qui té dret a què? A passar per un camí públic amb el seu gos, que el bestiar pasturi lliurement,… Ah! I de les obligacions i responsabilitats? Tothom en té també. I finalment trobem la solució al problema prohibint i obligant i, en el millor dels casos, recomanant, això sí, d’una manera amigable i entenedora. Tant de bo aquesta sigui la solució! O potser n’és una part?

Per trobar propostes que ajudin a la convivència cal conèixer els titulars d’animals tant com ells haurien de conèixer les seves mascotes. Tenir propietaris de gossos que no són prou conscients de la responsabilitat que comporta “tenir” un gos genera problemes a les ciutats i a les muntanyes.

Sempre he admirat aquelles parelles (amo i gos) que poden anar a tot arreu! Sovint passen desapercebuts, però a la majoria de la gent que tenim un gos ens agradaria assemblar-nos-hi o, si més no, que el gos es portés tan bé com el seu.

Observant la normativa autonòmica que regula la tinença de gossos ens adonem que en això també som diferents i anem per davant de les altres comunitats. Hem estat capaços de fer una normativa avançada i completa; millorable, de ben segur, però amb molta feina per fer abans de plantejar-nos-ho. Una de les tasques pendents, que tenen un efecte directe en el món rural, és la gestió de la superpoblació dels centres d’acollida canina, fruit de començar la casa per la teulada, ja que no hem sabut reduir el nombre de naixements de gossos ni el seu registre al nivell desitjat. Encara avui podem trobar fulls penjats arreu que ofereixen cadells de gos (moníssims), que tenen punts per acabar abandonats o ensalvatgits i, en la majoria de casos, sense possibilitat d’identificar la persona que ha provocat la situació, o sigui sense XIP. Els recursos públics per a la realització de campanyes per incrementar el grau de conscienciació vers la tinença responsable d’animals de companyia han estat i continuen estant sota mínims.

I estic convençut que és en aquesta línia, amb insistència i paciència, i treballant des dels fonaments, des d’on assolirem els èxits més perdurables. I amb tot això, sempre hi ha qui s’inspira i troba propostes engrescadores, com la darrera frickada (per a mi, com a pirinenc) de crear un registre genètic de gossos per tal de poder localitzar l’infractor analitzant el codi genètic dels excrements recollits a la via pública.

En qualsevol cas, jo he registrat el meu gos en el meu Ajuntament, el porto lligat quan baixo a la capital i quan passejo per la muntanya i veig gent. Ah! I em comprometo a dedicar més temps a educar-lo i, si no me’n surto, a assistir a alguna classe amb algun professional per millorar el grau d’obediència!

Josep Àngel Alert, Pàngel, és un enginyer pallarès que, com molts altres col·laboradors d’aquest butlletí, toca moltes tecles, totes relacionades amb la dignificació de les relacions entre l’home i el medi. Té el mèrit d’haver estat un dels pioners en introduir la praxis ambiental al món local pirinenc; de fer veure als alcaldes que els boscos, els ramats, els petits pobles, els carronyaires, els camins, les fonts o el paisatge podien passar, amb una bona gestió, de ser càrregues feixugues a ser el principal actiu territorial. Li va quedar temps per impulsar i consolidar la Xarxa de Custòdia del Territori. I també per fer-nos arribar aquest escrit: Els camins amb companyia canina