SECCIÓ: EL MIRADOR

Girant el cap amunt

Girant el cap, i mirant amunt, aviat esperem veure el Pirineu ja no enfarinat de polsim blanca, sinó amb un feix de pams junts que durant una colla de mesos deixin només mostrar les arestes rocalloses sota llençol blanc. Al fons de vall, però, aquesta neu difícilment hi serà mes enllà de pocs dies, aquells comptats que agraden tant als xics; però d’altres elements més permanents hi romanen. Tot l’any. I molts d’ells, de fa molt, de segles enrere. Suporten -sovint aïllats- la forta calor d’estiu i les ventades de primavera; inclús alguns han de fer-se valdre entre aquests magnífics arbres groguencs i de viu vermell de tardor. Caminem pel bosc i, sense gairebé adonar-nos-en, la vista ens porta a veure un garbell de pedres desendreçades, un relleu més enmig del sotabosc; més enllà, aquell feix de pedres ja mes endreçades i posades amb cura, resulta ser el marge d’una feixa. Aquesta, ens mena unes passes mes enllà sense pensar-hi, a entreveure una edificació, aïllada, solitària i de fort color. Ara, havent aixecat el cap estorats veiem aquest monstruós volum que ens fa ombra. De cantonades fermes i esveltes, formades per gruixudes pedres creuades en la base i més lleugeres en la part superior, en sec sovint, donant-se l’esquena per darrera i la mà per davant. Al capdamunt i com a vigilants, mirant-nos atentament, els cabirons cremats pel pas del temps, suporten el llossat de la coberta feta amb llossa de proximitat. En vessants o laves de fort pendent i marcats límits, eviten que aquella neu tan esperada als cims es quedi massa dies adormida damunt seu.

Aquesta borda, aquesta cabana, aquest volum, sigui castell o església, es un patrimoni construït, un patrimoni edificat que molt ocasionalment es posa en valor. Es reconeix mundialment la vàlua arquitectònica de les esglésies i edificis eclesiàstics, amb l’exclusivitat del romànic al capdavant. Si. Però i totes aquestes construccions aparentment simples i sense interès que solen conviure dins el paisatge de forma neutra? Solen estar construïdes amb pedra treballada majorment, amb noms evidents que ens porten imatges familiars d’edificis aïllats i solitaris en llocs sovint inaccessibles: agrupacions de bordes i palleres ben orientades i endreçades; ponts perfectament emplaçats, d’estructura simple i sòlida; aixoplucs que són arbratge del paisatge, que no son objecte de cap mena d’atenció. I aquesta atenció arriba quan, trescant per un GR o enfilant un corriol, topem amb una cantonada de pedra treballada, enfosquida pel pas del temps de forma implacable; parets de pedra col·locada amb tradició i ofici, des del fonament inexistent fins l’arrencada de la coberta; obertures i gaials articulats amb llindes, jovals i encavallades de fusta fantàstiques. I teulades de llossa grossa a l’arrencada damunt la sabatera, i peça xica arribant a la crestallera sota la comunera.

Tot aquest reguitzell de noms i tècniques ha estat una manera de construir tradicional, que ha generat una arquitectura dita de la necessitat, és a dir, edificis construïts no per un gaudi contemplatiu –per exemple religiós-, sinó per una finalitat de supervivència –guardar l’herba, protegir el bestiar- a qualsevol lloc. És un patrimoni edificat que habitualment no es troba protegit sota cap de les figures vigents i que ocasionalment sí que està recollit o catalogat en programes urbanístics a nivell municipal. La seva anàlisi i estudi generen sense voler explicar la història del lloc on són construïts, el pas del temps, la degradació de l’entorn i, sovint, el seu abandonament. A principis del segle XX, el Pirineu va rebre la visita d’excursionistes dits científics, i alhora entusiastes caminadors i muntanyencs, que van documentar edificis i tècniques constructives. Però s’ha sabut transmetre la seva passió per aquest patrimoni edificat? S’arriba a temps de preservar-ne les edificacions singulars? Al fons de vall, els petits nuclis han rebut l’actualització urbanística no sempre amb bones maneres ni qualitat; mes amunt, les fites ens ajuden sovint a arribar a tocar la neu. A mig camí, aquestes edificacions robustes i pesades a mitja muntanya, que són un patrimoni construït a redescobrir i gaudir, aixecant el cap amunt.

Francesc Belart és un arquitecte tècnic pallarès, excursionista i guia de muntanya (potser li escauria més de territori, modalitat encara no patentada). Des de fa anys, no es cansa de promoure el patrimoni construït pirinenc i d’organitzar jornades, com la Trobada Pallaresa Nord, per divulgar entre els professionals de l’obra pública algunes de les actuacions arquitectòniques més representatives de l’àmbit de muntanya. En aquest univers temàtic, sent fascinació per les pedres, el primigeni material constructiu de proximitat per excel·lència. Amuntegades, afilerades, fent paret o teulada; granítiques, calcàries o pissarroses, creu que són l’ànima de l’arquitectura tradicional, sense les quals no es pot entendre ni territori ni paisatge.

Francesc Belart és arquitecte tècnic i guia PNAIESM i PnAP

Scroll to Top