Sóc poc de caminar. No faig gaire cas dels que m’ho recomanen per raons mèdiques o de confort físic. Reconec que tinc una tendència més contemplativa que activa en la meva relació amb la natura. Potser més acostumat a pujar muntanyes, quan era escolta en l’adolescència, que a transitar camins, m’he quedat a mig camí de tot. Enyoro, això sí, el moment de fer el cim, quan el cor s’eixampla després de l’esforç i la mirada sotja l’horitzó immens que s’escampa als nostres peus.
Ara, el senderisme ens torna el gust per caminar; santa paraula: fer camí; seguir les rutes ancestrals fresades pels segles d’una civilització mil·lenària. Recuperem així, amb sentit pràctic, un patrimoni col·lectiu.
Us proposo un recorregut senzill, des de Sallagosa fins al túmul del poeta i escriptor Jordi Pere Cerdà. Hi ha, a la Cerdanya, en els contorns de la gran plana, terres altes, prats de dall en petits replans del relleu abans d’arribar als boscos d’avets. N’hi ha un, en els verals de Sallagosa, camí d’Eina, emmarcat pel torrent dels Andius, el rec de la ribera d’Eina i el rec de Baell, que nodreixen el curs alt del Segre; en el camí del mas Viader, a mà esquerra, s’obre un pla d’aquests que sembla tractar familiarment el Carlit i el Puigmal. En una raconada del prat de dall, un túmul ple d’arbustives mostra les pedres que assenyalen, discretament, el tros de terra que va triar Jordi Pere Cerdà per mirar eternament el Pirineu.
En aquest racó de pau, després de les giragonses de la urbanització de l’extensió de Sallagosa, sempre a mig fer, la natura mira al cel des de la terra, i l’obra del poeta ens transporta a la crònica dels temps heroics quan enmig dels temps de guerra, en ple combat per les llibertats, Antoni Cayrol, rescatava els mots i les tradicions de l’alta Cerdanya.
Sortiu del pont del Segre, a Sallagosa. Continueu per l’N-116 fins al trencant del carrer del Carlit. Al final del carrer, cal continuar recte el camí del mas Viader; en el punt que acaba l’asfalt, comença un camí de terra; passats uns cent metres, a l’esquerra s’obre el pla de les Terres Altes i a la cantonada mateix, a l’esquerra, apareix el túmul discret i pràcticament anònim.
