La volta al Roc de Pessonada és una excursió apta per a totes les edats i per a totes les estacions de l’any. És recomanable especialment a l’hivern quan des dels turons de més de mil metres es pot contemplar la mar de boira que inunda la Conca de Tremp. Vistes panoràmiques també cap a l’altra banda, en un arc que enfila una rastellera dels cims més alts de la Ribagorça i del Pallars Jussà, des cim del Turbó (traient el cap cendrós darrere Sant Gervàs) fins al Pic de l’Orri. Les vistes panoràmiques es completen a ras de terra amb algun tram senzill de via ferrata (apte per a criatures), i per a caminadors més exigents, amb el romànic elemental de l’ermita de la Plana, la geologia multicolor dels turons de conglomerat i botànica supervivent capaç d’arrelar a les esquerdes de la roca.
Hi he fet de guia desenes de vegades acompanyant amics, famílies amb criatures, colles d’algun centre excursionista, fins i tot, alguna classe d’escolars de secundària. A la capella de la Plana, els explico la llegenda del capellà enterrat a la nau, que ha de tornar de l’altre món per dir les misses que no va dir de viu i que li falten per entrar al cel. Baixant pel camí de la Tremó els conto que aquells feixancs pertanyen al poble de Pessonada, gràcies a la increïble cursa d’un home del poble que, emulant la gesta del llegendari Filípides de Marató, va anar corrent de Pessonada a Madrid per comprar la finca al Duc de Medinaceli. Finalment, a l’ermita de Sant Joanet els explico les curioses relacions que han mantingut els devots de Sant Martí de Canals amb el seu protector de l’espluga, la més coneguda de les quals és la facilitat amb que el sant fa caure la porta de la capella, cada cop que han volgut collar-l’hi.
L’experiència d’aquestes sortides al Roc de Pessonada m´ha fet veure que les fantasies tradicionals no només fan l’excursió més agradable sinó que també fan volar les cames. En algun casos, he comprovat al cap del temps que alguna de les llegendes és el que més recorden de la sortida. L’exemple em serveix per reivindicar que aquests elements s’incloguin a les guies excursionistes al costat dels valors del patrimoni monumental i artístic, històric i natural del territori. Indrets que haurien de tenir una consideració especial per part dels pirinencs, en el sentit que conformen el suport material i perdurable de l’imaginari dels nostres avantpassats.
En el cas del Pallars Jussà, es tracta de llocs on la imaginació dels pallaresos ha situat fets que van tenir lloc en un època ancestral o bé en un passat concret, però mitificats amb el pas del temps per la visió del poble. La majoria són narracions, fantàstiques o senzillament curioses, que intenten explicar l’origen d’una advocació religiosa (santuaris i ermites), l’origen d’un nom de lloc (Figuerola), d’un monument (Pont del Diable) o de qualsevol altre fenomen, sigui geogràfic (el barranc de Sant Genís de Bellera), geològic (potades del diable), històric (la reconquesta a la Conca de Tremp), o de qualsevol altra mena. Caldria distingir doncs, entre els indrets naturals o geogràfics i els culturals (d’obra humana). Pel que fa als naturals, es tracta de paratges propis del paisatge del Pallars Jussà, comarca peculiar formada per dos àmbits geogràfics diferents, com són la conca de Tremps i l’alta muntanya: coves, esplugues, penyes, roques, congostos, tolls, collades, altiplans, boscos… Indrets sovint freqüentats pels pastors, o accidents geogràfics sovint peculiars, que criden l’atenció i que, per tant, són propensos a desplegar la imaginació. Quant als culturals, hem d’incloure-hi ermites, esglésies parroquials, castells, ponts, cases pairals, camins, o les ruïnes d’un poble abandonat.
Pel que fa a la temàtica, bona part de les històries són protagonitzades per personatges mítics que es van repetint: marededéus trobades, encantades, sants, moros, el diable, senyors feudals, bruixes, minairons, serpents, ànimes en pena… Parlem, en definitiva, d’històries i creences que expressen, sovint en clau fantàstica, les pors i les il·lusions, els rituals màgics i les devocions religioses, els records ancestrals o senzillament, la simple imaginació d’una comunitat que ha hagut de sobreviure en un medi hostil com és la muntanya.
