Tots tenim al cap aquella imatge de l’Everest emesa el maig del 2019 amb uns 250 alpinistes fent cua per accedir al cim i que va donar la volta al món, obrint el debat de la massificació als pics emblemàtics i la necessitat de regular-ne l’accés. Tothom sap que el sostre del món no és el més complicat ni el menys massificat, però sí que és un dels que més deixalles acumula. Alhora, el fet que es generin cues pot suposar, a banda de trencar l’essència mateixa de l’alpinisme, un fatal desenllaç per estar en una zona en què el cos va morint lentament: aquell mateix dia s’hi van produir dues morts.
Podem pensar que això no passa a casa nostra i que no és un problema per a nosaltres… però no és així. Aquest pont de l’onze de setembre, aprofitant que estava de travessa per la zona, vaig poder contemplar el que no havia vist mai: una llarga cua per anar fins la creu de la Pica d’Estats i fer-s’hi una foto amb el mòbil per tenir un record d’haver assolit el cim, probablement per compartir a les xarxes socials. Vaig creure que un fet així no havia de passar desapercebut i vaig decidir penjar-lo al perfil de Twitter del Parc Natural de l’Alt Pirineu per fer pedagogia i educació ambiental, tal com fem habitualment: exposant exemples del que cal evitar, en aquest cas la massificació als cims emblemàtics, i els impactes que se’n deriven (deixalles al llarg del camí, acampada no autoritzada, bany als estanys amb l’efecte tòxic de les cremes solars per als amfibis, degradació de l’hàbitat de la sargantana pallaresa a les tarteres, fenòmens d’erosió al creuar per sobre molleres, etc.). La meva sorpresa va ser que aquestes imatges, aquest cop, es van tornar totalment virals, amb més de 400.000 visualitzacions, i nombrosos mitjans de comunicació de tot el país se’n van fer ressò. Això va provocar un efecte en cadena que va generar un debat interessant a la TV, ràdio, internet… i que entitats com la FEEC es posicionessin per primer cop públicament en plantejar i demanar la necessitat de regular l’accés als pics emblemàtics de Catalunya que pateixen aquesta massificació.
D’alguns he sentit a dir que això ha estat un fet puntual fruit del pont de l’onze de setembre, quan es tradició accedir a indrets catalans simbòlics, i d’unes condicions meteorològiques favorables, i que cal evitar alarmismes per fets molt puntuals. Però no ha estat així: aquest agost hem detectat, gràcies als 14 comptadors automàtics que tenim instal·lats, una afluència massiva de visitants al Parc Natural (en part per l’efecte del turisme interior incentivat per les mesures restrictives de desplaçaments a altres països per la COVID-19), i sobretot a la mateixa Pica d’Estats, col·lapsant molts dies l’aparcament de la Molinassa, de 90 places, amb més de 200 vehicles, molts d’ells estacionats al llarg de la pista forestal d’accés, comprometent la circulació en cas d’emergència i dificultant el pas dels vehicles de transport públic, entre altres problemàtiques.
I no és l’únic indret. Fenòmens de massificació similars s’han vist al Pedraforca, al Puigmal, la Mola i Sant Jeroni de Montserrat i el nombre d’accidents a muntanya s’ha doblat. Per tant, no és un fet aïllat i, en el marc d’una societat que cada cop practica més el senderisme, muntanyisme o el running i busca entorns naturals ben conservats i espectaculars per practicar-los, és una problemàtica que anirà a més en aquests espais si no s’hi posa remei.
En diversos espais naturals protegits, tant d’aquí com d’arreu del món, per tal de no morir d’èxit han establert sistemes de regulació de l’accés per evitar que es massifiqui per sobre d’una capacitat de càrrega determinada, com per exemple, limitant l’entrada a vehicles; fent aparcaments de pagament amb preu públic com el de la Fageda d’en Jordà, el Cortalet o el paratge de Tudela (incentivant, així, que la gent s’agrupi i revertint diners en el propi manteniment de l’entorn); establint un sistema de reserva prèvia telemàtic per accedir-hi com el Parc Nacional de las Islas Atlánticas o regulant l’accés només amb transport públic, com a l’estany de Sant Maurici. Exemples en trobarem a centenars. El que és important és no deixar demorar més el problema, debatre-ho amb els propietaris, ajuntaments i entitats implicades, cercar la millor proposta de consens, planificar-la i implementar-la, tot fent-ne seguiment al llarg del temps per millorar-la.
Doncs aquest és el cas que des del Parc Natural de l’Alt Pirineu iniciem, conjuntament amb l’EMD d’Àreu i l’Ajuntament d’Alins: estudiar quina és la millor fórmula per regular l’accés a la Pica d’Estats i a la capçalera de la Vall Ferrera en general, mirant d’implicar-hi entitats com l’Associació de Guies Intèrprets del Parc, el sector del transport públic local i la pròpia FEEC, entre altres. És per això que recentment hem encarregat un treball tècnic a la doctora Estela Farias de INEF Lleida, especialitzada en aquests temes, per tal que faci el càlcul de la capacitat d’acollida turística d’aquest indret, que ens ha de servir de base per plantejar la regulació a realitzar i quines altres accions dur a terme per poder-la fer efectiva (infraestructures de suport, servei de vigilància, etc..).
En definitiva, convido tothom que se senti interpel·lat a no allargar més el problema i a participar en la cerca de solucions, en aquest i en d’altres casos que patim al Parc Natural de l’Alt Pirineu, com la massificació a la pista de Bonabé, entre Alós i Montgarri, que també caldrà abordar tard o d’hora, i en altres indrets emblemàtics del país.
