Al Pallars Sobirà, durant segles, l’energia hidràulica va moure batans, moles, serradores, etc. Als segles XIX i XX s’hi van adaptar mecanismes per generar electricitat i donar un escàs servei domèstic. A més, petites empreses locals com les fàbriques de llana van conviure amb les fargues a la vall Ferrera o amb grans projectes internacionals com el de la Matussière a la ribera d’Isil i Alós. Tot plegat forma un passat industrial molt desconegut…
En aquest context, a mitjan segle XX van irrompre-hi les “companyies” per construir tres grans complexos hidroelèctrics: els de Cardós, l’Escrita i Borén-Unarre. Va ser un impacte social immens! I, quan es van inaugurar, l’aigua d’aquestes muntanyes va impulsar el desenvolupament de Barcelona i la seva àrea sense que se’n tragués, però, el mateix profit local.
Aquesta ruta us convida a veure mecanismes hidràulics antics, minicentrals i centrals hidroelèctriques modernes. Coneixereu una part de la tecnologia i de la gent que van contribuir a l’electrificació des del Pallars. Una història apassionant!
Veure el vídeo de la Ruta de l’Electrificació del Pallars Sobirà (clic)
Ribera de Cardós, COPISA i els copiseros
El 1965 les activitats econòmiques registrades no eren igual que abans de les obres, el 1960. Van canviar sobretot les dels homes. Alguns entraven a la “companyia” i altres entraven en negocis nous. Es van obrir més comerços de comestibles i bars, dues perruqueries més, una papereria amb llaminadures i joguines, botigues de roba, etc. Van aparèixer camions i taxis, van venir practicants per ajudar el metge i l’escola es va omplir.
La majoria de dones van seguir etiquetades de mestresses de casa, però n’hi havia a molts d’aquests establiments i unes poques fent neteges per a COPISA. Un cop inaugurades les centrals, tal com havien arribat, els copiseros i les famílies van anar marxant cap a més obres de COPISA o altres destins. L’adéu va ser escalonat, tal com va ser l’arribada. Es va anar produint un fort descens de la població i molts establiments van haver de tancar. El 1980 ja quedaven pocs copiseros, que generalment treballaven en les obres de manteniment. Alguns s’havien casat al país, clar!, i alguns van començar altres negocis.
Què n’ha quedat d’aquells anys de bullici? Hi ha els records de conflictes, segurament inevitables, i els d’alguns fets tristos: els dels accidents, alguns greus, que es van produir. Tot i que en proporció a la magnitud de les obres es diu que van ser poc freqüents, alguns treballadors hi van deixar la vida.
Però el record de la convivència, l’esforç d’integració col·lectiu i les bones estones, preval: la vida diària animada, fer-se companyia i ajudar-se, el ball del diumenge, el cinema… Sabeu que durant molts anys s’ha fet una trobada triennal d’antics copiseros i gent de Cardós? Hi ha hagut amistats forjades durant les obres que es mantenen a pesar de la distància i l’edat.
Els anys de les obres: una història de novel·la
El 2016 l’escriptor Ramon Solsona va publicar la novel·la Allò que va passar a Cardós. Si encara no l’heu llegida, no us la perdeu. És una apassionant història de ficció, mot ben documentada, que us ajudarà a veure com va ser aquell món.
Obres de construcció de la presa de Tavascan, 1960 (ANC – Fons FECSA, Fundació Endesa)
Al principi va ser el pont
El 1958 es construeix a Llavorsí el pont que veieu ara sobre la Noguera Pallaresa. Permetria el pas de camions i maquinària pesada. És així com comencen les obres del complex hidroelèctric de Cardós. Per fer-vos la idea general d’aquest fabulós projecte d’enginyeria, aneu a veure els cartells de Tavascan i Ribera de Cardós.
A Llavorsí, hi ha la central més aigües avall del complex. El cabal que l’alimenta arriba per 16 km de túnel, dins la muntanya, des de l’embassament de Tavascan. Abans ja ha fet un llarg viatge des de l’estany de Certascan i ha passat per tres salts, produint energia en cadascun. Li espera un darrer salt de 305 m de desnivell per entrar a la central. Aquesta està instal·lada en una caverna tan gran, uns 280 m d’alçada, que hi cabrien tres estàtues de la Llibertat, una damunt de l’altra! Les dues turbines Francis que hi ha dins poden fabricar electricitat per a una ciutat de 45.000 habitants, com ara Gavà o Vic.
La central de la Torrassa-Espot i aquesta es coordinen amb els usos turístics. Heu vingut a fer una baixada de ràfting? Sense aquesta coordinació potser hauríeu tingut llum a casa però poca aigua per baixar! Després l’aigua seguirà viatjant: fabricarà més electricitat, regarà camps, mourà indústries, etc. Fins que arribi al mar, haurà servit per a moltes coses. Tant de bo totes siguin respectuoses.
El Complex hidroelèctric de l’Escrita
El 1950 Hidroelèctrica de Catalunya (HECSA) començarà les obres del Complex de l’Escrita. Amb les fotos de la construcció de la presa d’aquí davant podeu comparar passat i present. Veieu la torre de guaita? Com li ha canviat l’entorn! Potser més que en els 10 segles que fa que hi és. I els edificis? Ara s’han multiplicat i són ben diferents.
El 1950 el contrast entre les obres i el poble era molt gran. Ara segurament molta gent no es fixa en la presa i no es pot imaginar que aquí al voltant hi havia camps de cereal.
Les tres centrals del Complex: de les unes a les altres
Podeu anar a la central de Lladres fent una agradable excursió des d’Espot o des de Prat de Pierró. Hi veureu també més elements del complex i la part alta del salt de 579 m que connecta amb la central de Sant Maurici.
Just a la sortida del poble en direcció al Parc Nacional trobareu la central de Sant Maurici. Utilitza les aigües del canal que ve de l’estany de Sant Maurici i les que ja han estat turbinades per Lladres.
A partir d’aquesta presa l’aigua passa pel canal subterrani de Rocablanca. El podeu seguir durant 4 km tot fent un passeig planer fins a la cambra d’aigües de la central d’Espot. Amb la força que genera el salt de 410 m que connecta la cambra amb la central, es torna a fabricar electricitat. La central d’Espot, la més baixa del complex, està aigües avall prop de l’embassament de La Torrassa. El 1953 fou la primera de la comarca.
Embassament de Borén
La presa de Borén, que alimenta la central hidroelèctrica d’Esterri d’Àneu, es va acabar el 1958. Encara que no es pugui veure, des d’aquí neix una galeria que per dins la muntanya hi duu l’aigua. Aquest embassament, que actualment és el primer que es troba en el curs de la Noguera Pallaresa, havia de formar part d’un complex hidroelèctric molt més gran. Comprenia, entre altres infraestructures, embassaments a la ribera de Gil i Alós, el de Bonabé, i a les valls de Cabanes i Gerber, per alimentar el salt d’Esterri. Aquest projecte s’havia plantejat el 1978 i es va remodelar el 1988, però mai no s’ha dut a terme. Així i tot, en alguns mapes va arribar a sortir el “llac de Bonabé” i més d’una persona el va buscar inútilment.
En omplir-se la presa es va negar, just per sota del poble, la zona on la Noguera s’eixamplava i deixava el rastre de les seves avingudes més fortes (com ara la del 1937), uns quants conreus, una petita zona de bosc de ribera i segurament alguns records de la gent del poble.
Més del doble de persones: les centrals d’Esterri i d’Unarre
El 1948 la companyia Hidroléctrica de Cataluña, HECSA, obté la concessió de l’aprofitament d’un cabal de 14 m³/s de la Noguera Pallaresa. Va començar les obres de la central d’Esterri el 1955 i van durar 42 mesos. Més de tres anys, durant els quals a Esterri hi van haver, en total, uns 500 treballadors. La majoria venien de Galícia.
La central d’Esterri funciona des del 1958 amb les aigües que recull l’embassament de Borén, on trobareu un altre cartell de la ruta. El cabal arriba aquí a través d’una galeria subterrània i entra a la central, fent un salt de 143 m, per la conducció més curta de les dues que veieu.
El 1955 la companyia ja havia obtingut un altre aprofitament, el de les aigües dels barrancs d’Escorriols i d’Unarre. La central d’Unarre entrà en funcionament també el 1958. Les obres havien durat 36 mesos, afegint uns 140 treballadors als de la central d’Esterri. Entre les obres de les dues centrals sumaven més gent que la població local!
El cabal d’Escorriols i Unarre discorre soterrat i s’emmagatzema en una gran cambra d’aigües dins la muntanya. Per entendre-ho millor veieu el cartell de la Finestra de galeria, prop de Cerbi. Des de la cambra l’aigua fa un salt de 491 m i entra a la central per la canonada més llarga que veieu damunt d’aquesta.
Penseu que, en el cas del barranc d’Unarre, l’aigua ve de l’estany de la Gola! Per fer-vos la idea del recorregut podeu anar al cartell del Mirador del complex Esterri-Unarre, o al de la Cambra d’aigües d’Espot.
Rialp, una vila amb molta energia
Segur que a Rialp hi havia usos hidràulics molt abans que quedessin reflectits en la documentació. Les primeres màquines hidràuliques que consten són del segle XVI: molins fariners, una serradora i dos batans o molins drapers (veieu el cartell del Centre d’Interpretació de Tavascan).
El 1787 Arthur Young, un assagista anglès, visita Rialp i en diu: “[…] Rialp, poble llarg, ple d’obradors, la major part destinats a la preparació del cànem. En fan cordes, cordills de tota mena, sacs.” Durant els segles XVIII i XIX se segueixen esmentant els molins fariners i drapers i un de paper.
A principis del segle XX, se citen fàbriques de llana i, per fi, apareix la llum. Ceferí Rocafort escriu: “És una població industriosa, puix té dues fàbriques, de teixits y filats de llana […] una serradora, un molí fariner y altres establiments. S’hi produeix fluit elèctrich”.
Joan Lluís, folklorista de Rialp i de la vall d’Àssua, recordava que el 1940 hi havia una central elèctrica petita, un molí fariner, dues fàbriques de llana i dues serradores. El 1967 troba un molí fariner en decadència, la central elèctrica molt millorada i una serradora modernitzada. Com diu ell, s’han perdut dues fàbriques de llana i una serradora. Cita la fàbrica de llana que havia estat del Tor d’Alós, i que el 1967 era d’Isidret de la Fàbrica, i parla de batans que ja no hi són.
Rialp tenia una bona indústria del cànem. Si aneu a l’agradable racó on hi ha la minicentral de Sant Antoni passareu pel Boteral, un espai gran prop del riu, just a l’altre costat de la carretera. Allà antigament s’unien totes les sèquies del poble. Sembla que després del molí de Bellera i un o dos batans, l’aigua queia (botava?) per unes basses escalonades on es fermentava el cànem. Potser per això la gent de Rialp rep el malnom de boteres i boters…
La Noguera Pallaresa i el senyor Riu
Ella
Ella, aquest riu, és la Noguera Pallaresa. Us en podríem facilitar moltes dades hidrogràfiques i geogràfiques: neix a l’Aran, passa per 5 comarques, és afluent del Segre, té un cabal mitjà de 37 m³/s, pertany a la conca de l’Ebre, etc. Però potser preferim dir-vos que la Noguera Pallaresa, des que hi ha persones a les seves ribes, ha estat clau per a aquestes. Ha regat camps i prats, ha mogut màquines de tot tipus, ha sigut via de comunicació i transport. S’hi han fet sèquies, canals, ponts, embassaments. S’hi ha pescat i s’hi ha buscat or. S’hi ha navegat amb rais i ara amb rafts, perquè els temps canvien… De la mateixa manera, es pot dir que la Pallaresa s’ha endut terres, ha destrossat edificis i ponts, ha sigut una barrera a cops insalvable i definitòria i ha arrabassat vides. Tan aviat dona com pren. El que és segur és que la Noguera Pallaresa, tota la seva conca, és la gran protagonista de la Ruta de l’Electrificació del Pallars Sobirà. Seguiu-ne tots els cartells i us fareu una idea del que ha estat i és tanta energia.
Ell
Ell era Emili Riu i Periquet. Va néixer a Sort el 1871. Llavors la Noguera Pallaresa baixava pel que avui és el parc del Riuet. Emili, de xic, segur que havia tirat més d’un roc a l’aigua i potser havia pescat a mans. Va poder estudiar al seminari de la Seu. Després va ser barber a Barcelona i va seguir estudiant. Va anar a Madrid, on va ser periodista, empresari i, des del 1901, diputat a les Corts per la demarcació Sort – Vielha. Era agosarat, intel·ligent, futurista…A principis del XX ja sabia que l’energia hidroelèctrica seria el negoci del segle i que les característiques del Pallars el posaven a primera fila.
Riu no va oblidar que era pirinenc. Va treballar molt per millorar les comunicacions, impulsar el tren i l’aprofitament hidroelèctric als territoris que representava. Entre 1903 i 1908 va adquirir concessions d’explotació hidroelèctrica de rius pirinencs, la primera entre Escaló i Llavorsí. El 1904 va fundar amb empresaris francosuïssos la companyia Energía Eléctrica de Cataluña (EEC) que, el 1911, va emprendre les obres de la CH Capdella. Era el principi del que va significar, i significa, l’explotació de l’anomenada hulla blanca del Pirineu. Tot i així, el model d’electrificació del moment, segurament a desgrat de Riu, va excloure el Sobirà, que va haver de conservar les centraletes dels vells molins. Aquí el diputat va poder vetllar per altres aspectes econòmics i culturals, però les hidroelèctriques no van arribar fins als anys 1950. L’entorn d’Emili Riu no va saber valorar les seves idees i no va reconèixer la seva valentia i vàlua. Va morir a Madrid el 1928, gairebé en l’anonimat.
