Ho tinc relativament fàcil això de comentar camins, ja que soc pallarès d’adopció i aquí, al Sobirà, de camins n’hi ha per tot arreu, siguin vells o fets de bell nou. Però no, jo vaig néixer al Vallès i el que descriuré és un camí circular vallesà que va de Castellar del Vallès a Sabadell.
És un camí molt planer, ideal per passejar sense gaire esforç. L’he triat perquè, a rel de la malaltia de la meva companya, el metge va recomanar-nos un exercici moderat i vam decidir fer, almenys un cop per setmana, aquesta ruta ideal per a gent de certa edat que ha donat per acabats els grans esforços de tresc de joventut. Una ruta que aporta molta pau.
Comencem des de les pistes d’atletisme de Castellar. Per una pista on l’asfalt tan sols dura dos-cents metres, ja hi trobem Sant Pere d’Ullastre, una ermita romànica del segle X-XI amb campanar de cadireta i un preciós absis que toca el camí. Actualment és la seu d’una exposició permanent d’escultures del meu entranyable amic Josep Llinares, gran escultor, pessebrista i mestre en l’art de la pedra seca. Adossat a la capelleta, s’alça la imponent masia de Can Santpere on encara -en ple segle XXI- se senten cantar els galls i el clacar de les oques que corren per l’era.
Després d’una petita pujadeta, tot sentint la raucada d’alguna granota, passem pel costat d’una bassa de rec que alimenta els camps de conreu de la segona masia que trobem. Es tracta de Can Casamada, on hi viu la família Casamada des del segle XII. Un edifici imponent al qual no li falta de res: celler, gran cuina, planta noble, golfes…. Recordo haver-hi entrat de petit i em va semblar poc menys que un castell-fortalesa. A la seva agrobotiga venen la famosa mongeta del ganxet.
Després d’uns sembrats, passem per la següent masia. La de Can Torrents. A partir d’aquí ens endinsem dins un bosc de pi blanc amb moltes barraques de pedra seca, totes elles catalogades, numerades i amb nom propi i, després de creuar-nos amb el soterrat del gasoducte MidCat (molt anomenat últimament als telenotícies), agafem el camí de l’esquerra i iniciem una baixada que ens porta de nou a una altra masia, ja al terme municipal de Sabadell. Es tracta de Can Vilar, una construcció amb torre de defensa, barreja de finestres gòtiques i renaixentistes i, com no, amb el seu rellotge de sol. A pocs metres d’allí, arribem a Togores una vella masia totalment rehabilitada respectant els elements originals amb la capella de la Mare de Déu de Togores adossada i on cada primavera s’hi celebra un aplec. Llavors l’espai s’omple de participants en concursos de pintura ràpida i d’elaboració de rams de flors silvestres, de sardanistes o, senzillament, de gent que hi ve a passar el dia i dina a recer del seu bosc d’alzina.
Enfilem cap al Pi de les Tres Branques i un cop superat, arribem a una altra masia anomenada Can Moragues, on als anys 90 hi va tenir la seu el club Ales Catalanes, dedicat al vol d’ultralleuger i que aprofitava un extens camp com a pista d’enlairament (ara ja recuperat per a l’agricultura). Tornem a enfilar camí amunt i un cop passat l’inevitable MidCat, ja estem de tornada a Castellar.
L’itinerari, molt planer, no arriba als sis quilòmetres de plàcid passeig. El més sorprenent és que, en tan poc espai, encara hi ha masos habitats que es dediquen al conreu i al bestiar, aliens a la gran industrialització que suporta aquesta zona del Vallès.
El passeig és espectacular per la primavera i també qualsevol tarda poc abans de la posta del sol. En el punt més alt d’anada es divisa un trosset de la Mediterrània i de tornada no deixarem mai de veure Sant Llorenç del Munt (aquí l’anomenem La Mola) i el Puig de la Creu, amb Montserrat a l’esquerra i el Montseny a la dreta. Un camí ideal per meditar o senzillament per badar a cada pas.
Ah!! Atenció si feu aquesta ruta en dissabte o diumenge perquè, a diferència dels dies feiners, s’omple de ciclistes amunt i avall i cal estar alerta.
