Viatjar i passejar no és exactament el mateix. El viatge acostuma a implicar no només el desplaçament a una certa distància mitjançant qualsevol mitjà de transport, sinó també un mínim de logística i preparació encaminades a reduir en tot allò possible els inevitables imprevistos. El passeig, en canvi, s’acostuma a fer a peu o, a vegades, en un mitjà de transport de velocitat molt limitada (a cavall o en bicicleta, per exemple) i, hom no s’allunya gaire del punt de partida inicial. Es pot passejar en entorns familiars o en espais desconeguts, però en cap dels dos casos s’hi associa cap risc.
S’ha escrit moltíssim sobre la història del viatge i dels viatgers, fins al punt que els anomenats llibres de viatge, capaços d’ocupar metres lineals de prestatgeries de llibreries i biblioteques, representen un gènere literari en majúscules. Ningú discuteix a aquestes alçades l’enorme rellevància del viatge en el procés d’adquisició d’una consciència geogràfica del món. No obstant això, aquesta preeminència del viatge, imbuït encara avui dia d’una certa aureola mítico-llegendària, ha deixat el passeig i la seva història en un segon nivell, oblidant tot sovint que l’experiència geogràfica –i paisatgera– de la modernitat està també estretament vinculada al passeig.
A finals del segle XVIII apareixien els primers intents d’establir una relació teòrica i pràctica entre el passeig i el territori i els seus paisatges o, dit d’una altra manera, entre l’acte de passejar i el complex procés de d’aprehensió de l’entorn per part de l’individu. El passeig es converteix aleshores –i per primera vegada- en un objecte de reflexió filosòfica i això incidirà, sense cap mena de dubte, en una nova forma de relacionar-se amb el territori i de vincular-se amb els seus paisatges, tant urbans com rurals, una relació monopolitzada fins aquell moment pel model pautat per les representacions pictòriques del paisatge. Aquest renovat interès per al passeig comporta, en aquells anys, la publicació de l’obra Els somieigs del passejant solitari (1776-1778), de Jean-Jacques Rousseau, o les al·lusions als passejos literaris en obres com ara Werther (1802), de Goethe, i, molt especialment, l’aparició del llibre Die Spatziergänge oder die Kunst spatzierenzugehen (traduït al castellà amb el títol El arte de pasear), també de 1802, de Karl Gottlob Schelle. Aquest llibret, un tractat filosòfic sobre el passeig en tota regla, suposa l’emergència d’una nova estètica dels plaers lligats a aquesta activitat, segons la qual les condicions físiques de l’itinerari seguit repercuteixen directament en les experiències viscudes pel passejant.
En paraules de Federico López Silvestre, a partir d’ara –és a dir, del despuntar de la modernitat-, el paisatge serà més el fruit d’un recorregut que d’una instantània, més una experiència que una cosa o una idea, fet que posa en entredit l’èmfasi tradicional en la relació entre el paisatge i el punt de vista, afavorit pel cànon pictòric paisatgístic. El paisatge no es pot apreciar ni descobrir, sense l’estat d’ànim receptiu que genera el passeig. El filòsof francès Jacques Leenhardt considera en aquest sentit que Schelle, amb el seu llibre, ofereix per primera vegada una fenomenologia de la sensibilitat paisatgística basada en una estètica del passeig que requereix, per tal que hi hagi plaer, la convergència d’un sentiment, per una banda, i d’un entorn que ofereixi una contrapartida apropiada al mateix, per l’altra. La noció de paisatge es construiria, doncs, a partir d’una sèrie diferenciada i continuada d’apropiacions de l’espai natural o social, perspectiva sense dubte singular per a l’època i no molt allunyada de la defensada avui per molts autors, com ara Mathieu Kessler en el seu assaig Le paysage et son ombre (1999) o Glòria Soler en L’estiueig a Catalunya, 1900-1950 (1995).
Després de Schelle han aparegut moltes altres aportacions al voltant del passeig com a experiència estètica i forma d’apropiació del paisatge, molt especialment l’urbà. La figura del flâneur de Baudelaire, que Walter Benjamin explotarà al seu Passatges, és una fita fonamental en aquesta línia. L’art, la literatura i el cinema s’han inspirat una i altra vegada, al llarg dels dos últims segles, en el passejant i el passeig; valgui, com a botó de mostra, la pel·lícula de José Luis Guerin, En la ciudad de Sylvia.
Vull destacar, en els paràgrafs que segueixen, un passeig quelcom peculiar, però ja present entre artistes i intel·lectuals en els inicis de la modernitat. Es tracta del passeig com a experiència estètica i forma d’aprehensió del territori tal com el va concebre Schelle, però amb accentuades dosis de denúncia i crítica social, explícita o implícita. Em refereixo, per exemple, als passejos dadaistes de principis del segle XX als paisatges urbans, banals, anodins i amorfs, com aquella primera visita dadaista a Saint Julien-le-Pauvre, un descampat als afores de Paris, la tarda plujosa del 14 d’abril de 1921. Als passejos dadaistes (que cinquanta anys més tard Fluxus recuperarà als Free Flux-Tours per a visitar els túnels del tren, els urinaris i els llocs menyspreables del Soho), els seguiran les deambulacions surrealistes per vastos espais deshabitats, per buscar-hi la dimensió inconscient del territori. I, a la dècada de 1950, les derives situacionistes –amb Guy Debord al capdavant- buscaran una forma alternativa d’habitar la ciutat recolzant-se en un mètode psicogeogràfic.
Aquesta particular tradició del passeig urbà, sovint impregnada d’una crítica explícita pel desolat estat d’aquests paisatges, segueix avui vigorosa. Curiosament, en aquests singulars passejos estan coincidint més que mai artistes, geògrafs, arquitectes i urbanistes. Així mateix passa en el projecte europeu Post-it city, centrat en l’estudi de les ocupacions temporals de l’espai públic i en la necessitat de reinterpretar la ciutat contemporània de manera alternativa a la lectura derivada de l’skyline oficial; a la iniciativa Transurbancia, impulsada per Francesco Careri a Roma; i, a la regió metropolitana de Barcelona, experiències tan interessants com Rieres/Rambles (Roaming Ultrabarcelona), proposta basada en un recorregut a peu durant tres dies pels espais perifèrics de la Barcelona metropolitana; o el taller Límits, impulsat pel col·lectiu Sitesize en el marc de les activitats de l’Observatori Nòmada Barcelona.
D’una forma o d’una altra, la veritat és que, a diari, milions de persones, encara que no hi reflexionin, practiquen el passeig, ja sigui al centre de la ciutat, a la perifèria o al camp. I quan el passeig individual es converteix en itinerari socialitzat, sorgeix el camí. Aquest no és més, en última instància, que una socialització del passeig. Com bé deia Perejaume i en una línia molt semblant a la que transmet l’obra d’autors com Francis Alÿs, Tony Smith, Richard Long o Erwin Wurn, amb els anys, els éssers humans ens hem perfeccionat com a subjectes i instruments de camí, com a passejants, en definitiva. Potser és veritat que és en el camí i actuant com a passejants on millor podem reconèixer allò que ens fa humans.
Una versió similar d’aquest text es pot trobar al llibre de Joan Nogué Entre paisajes. Barcelona, Àmbit, 2009.
