Durant els darreres vint anys, el municipi del Pont de Suert i la comarca de l’alta Ribagorça han estat pioners, en la recuperació, protecció i divulgació d’un dels béns patrimonials més excepcionals que qualsevol comunitat contemporània pot atresorar: la xarxa tradicional de camins a peu.
Com a conseqüència d’aquesta encertada política de desenvolupament rural, el senderisme ha esdevingut una activitat econòmica de primer ordre que ha permès la descoberta natural i cultural de la nostra comarca, alhora que ha generat uns nivells de satisfacció altíssims entre els seus visitants com es pot comprovar en les valoracions que s’han fet els darrers anys; per exemple, al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Les últimes setmanes però aquest esperit endegat per autoritat, gestors patrimonials i visitants s’ha vist estroncat de socarrel amb la destrucció d’un dels camins amb més història dels Pirineus: el camí d’Esperan.
La construcció d’una pista forestal des del poble de Gotarta, per tal de millorar la captació d’aigua de boca i de rec, ha suposat la desaparició de pràcticament tot el camí històric, de titularitat municipal, que unia, a peu, els pobles esmentats amb el proper d’Igüerri
Un camí mil·lenari per on els mestres picapedrers, pintors i escultors de les esglésies de la Vall de Boí, reconegudes com a Patrimoni de la Humanitat des de l’any 2000, segurament havien transitat a peu o en cavalleria, des de la fortalesa medieval que els comtes mecenes del romànic boïnès, els senyors d’Erill, tenien al poblet d’Erill Castell, avui abandonat. Fa quatre dies mal comptats que la societat pirinenca i catalana inaugurava l’excepcional restauració de l’esglèsia de Sant Climent de Taüll. Doncs bé, pocs dies després, ens carreguem sense compassió un dels camins per on viatjaven aquells mestres de Taüll i que formava part de les rutes comtals del naixement de Catalunya, impulsades des de la Generalitat. si som capaços de destruir els nostres béns d’ús públic, realment podem aspirar a ser sobirans?
En cap moment es vol qüestionar la construcció de la pista forestal, sinó el fet transcendent i mancat de reflexió que s’hagi construït passant per sobre, si se’m permet l’expressió, de la història del camí. Els particulars demanen, les lleis regulen, els tècnics proposen i les autoritats aproven o rebutgen els projectes que guien l’anomenat progrés. Ara be, tots plegats hauríem de saber modular-lo millor … Anar amb cotxe no és el mateix que caminar. Per això encara s’entén menys que l’enginyeria moderna d’una pista forestal acabi destruint l’enginyeria tradicional d’un camí a peu. Aquí és on s’amaga la gran errada!
