Abans de baixar a les planes, els homes van sobreviure anys i panys en coves i baumes, protegint-se de les feres i dels veïns hostils i aprofitant qualsevol pam de terra per subsistir. Les rebregades i extenses serres prepirinenques de Busa, del Montsec, de Carreu, Toralla o de Pentina són plenes d’aquests assentaments. És en aquesta darrera, sota els espadats que cauen sobre el barranc de l’Infern, en ple congost de Collegats, on trobem un dels exemples més fantàstics de poblament troglodític de casa nostra: l’Espluga de Cuberes.
L’accés no ofereix una especial dificultat, però cal estar a l’aguaït de (l’escassa) senyalització. La primera part del recorregut, del trencant de Baén fins a l’indicador de la ruta del Salt de la Núvia i de Cuberes, es pot fer en cotxe -imprescindible 4×4- . D’aquest punt surt el corriol, senyalitzat en tot el seu recorregut per fites, que ens enlaira majestuosament sobre el congost de Collegats i la serra d’Hortoneda per posteriorment enfonsar-nos fins les petites terrasses on s’arreceren els corrals, les cases i l’església de Cuberes.
Assegut al pedrís de la primera casa, amb un silenci atordidor i un sol que crema de valent en ple mes de febrer, m’apareixien preguntes: com vivien/malvivien els seus habitants? Quina era la seva alimentació? I les seves ocupacions? Com i quan es relacionaven amb els pobles més propers (tots a més de tres hores a peu..)? Com és que un poble de tan poques cases tenia una església? Quines relacions socials hi havia en una comunitat tan petita i aïllada? O d’altres, potser més transcendents, que els seus habitants es podien fer asseguts en aquest mateix pedrís. La seva sort està en les mans de Déu? Quin món s’amaga darrere l’horitzó del Montsec per on cada vespre s’escola el sol? A quin regne desconegut dirigeixen les aigües el riu que solca el congost de Collegats? Atanseu-vos-hi, val la pena. De tornada, no us podreu treure aquestes (o unes altres) preguntes del cap.
