8 de març de 2017. El FC Barcelona i el PSG s’enfronten al Camp Nou, en partit de vuitens de final de la Champions. Els locals han de remuntar un 4-0 per superar l’eliminatòria, un fet que és pràcticament impossible. Efectivament, s’arriba al minut 90 amb un 4-1 favorable als blaugrana, que ho han intentat tot, però s’han quedat a dos gols de la gesta. Molta gent abandona els seus seients i d’altres, a casa, apaguen el televisor. Només que, en el descompte, primer Neymar i després el peu de Sergi Roberto posen la rúbrica a una de les nits més màgiques de la història del club i, segurament, de l’esport.
Enmig de la incredulitat, les abraçades i l’eufòria, una petita inquietud, d’origen desconegut, es va obrint pas en el meu estómac i, en uns minuts, es concreta en el cervell: avui he promès (sense que res ni ningú m’hi forcés, de manera absolutament gratuïta, per tancar amb un toc d’informalitat una conversa telefònica per motius de feina amb un company urgellenc) que, si el Barça passava l’eliminatòria, faria la Vertical Quiri.
Aquí em teniu: jo, que ni tan sols es pot dir que sigui futbolero; jo, que mai no faig juguesques; jo, que soc més aviat al·lèrgic a la pràctica del running o del footing; jo, que estic més a prop dels 60 anys que dels 50; jo, que en ma vida m’he plantejat participar en una cursa de muntanya,…, he de mantenir la paraula i, noblesse oblige, executar el compromís.
Primer de tot, però, em cal conèixer la magnitud de la tragèdia: què és exactament la Vertical Quiri? Via web oficial descobreixo que Sant Quiri és una muntanya piramidal que gaudeix de molt bones vistes sobre mig món i que la cursa, que es farà el 14 de maig, consisteix en ascendir-hi des de Noves de Segre, en un recorregut de quatre quilòmetres i mig i vuit-cents cinquanta metres de desnivell positiu. Amb una certa experiència senderista a les espatlles, ja entenc que, amb aquestes característiques, no es pot fer a pèl i que serà necessari afrontar un pla d’entrenaments específic.
Si vius a Badalona, a tocar de mar, on trobes un circuit que et serveixi per posar-te a punt? Molt fàcil, penso: de casa a la Coscollada, per la serralada de Marina, just a sobre de l’hospital de Can Ruti, hi ha quatre quilòmetres i mig. Perfecte! I el desnivell? El desnivell és si fa no fa la meitat del que m’espera a l’Alt Urgell: 425 m. Bé, doncs n’hi haurà prou de mentalitzar-me que la Quiri puja el doble…
Primera sessió preparatòria: una hora i onze minuts per plantar-me, caminant, fins als peus de la torre de guaita de la Coscollada, un mirador gairebé tan impressionant com el de Sant Quiri: el mar i la conurbació barcelonina, per una banda; la plana del Vallès i els cims del Montseny, per l’altra. Durant la pujada, m’invento una mena de mantra que anirà acompanyant ja per sempre el ritme dels meus passos en els trams més durs: “cony de Sergi Roberto, cony de Sergi Roberto,…”.
Els següents entrenaments segueixen aquest perfil baix perquè no trobo el moment de posar-me a córrer. Se’m fa molt costa amunt (mai millor dit). Amb això que em torno a mirar el web amb calma per formalitzar la inscripció i, ves per on, hi trobo una escletxa legal: es pot fer la Vertical Quiri en mode caminada popular!! No sé si el Tribunal Constitucional hi donaria el vistiplau, però no m’arriscaré a demanar-li.
Ara sí que la preparació es fa menys feixuga i fins i tot hi incloc un ascens al Puigsacalm per allò de l’aclimatació. El 10 de maig, a la tarda, faig la darrera pujada al Sant Quiri badaloní, en una hora justa. Ja estic físicament a punt, em dic, com per cobrir l’expedient amb un mínim d’exigència, sense arribar fora de control o, encara pitjor, sense que m’hagin d’evacuar en una UCI mòbil.
Arribo a casa certament content, però la meva dona no ho està tant. Capficat en la preparació física no he pensat ni en la logística ni en activitats que omplin el cap de setmana i justifiquin l’escapada (la seva, és clar). Per tant, em diu, “jo no vinc”. De cop, cal activar tota la diplomàcia i la mà esquerrà: que si anirem a la muntanya d’Alinyà, que si farem observació de voltors; que si traurem el cap per la Seu d’Urgell i (això sí que és assegurar el triomf) per ca l’Eugene, per proveir-nos de formatges,…
Salvada una crisi, ve la següent: com m’he de vestir per fer la cursa? Amb pantalons curts o llargs? He de dur motxilla? I, si sortim a tres quarts de vuit, em caldrà un jersei? Hauré d’esmorzar a les sis del matí? I els pals, m’aniran bé o em faran nosa? Uf! Això de les curses de muntanya atribola molt: es tracta de complir amb la puta promesa i a la merda. Mai més!, decideixo.
14 de maig de 2017. Són les vuit del matí i sóc a Noves de Segre, just sota l’inflable que marca el punt de sortida i arribada de la cursa. Ja duc el meu dorsal; he esmorzat una miqueta de fruita i un tall de pa de pessic; porto una petita motxilla per posar-hi el jersei de màniga llarga quan me’l tregui i vesteixo uns pantalons d’esport curts de color gris. Ah, i no he pres els pals. Una vintena de persones esperem una ordre per començar a caminar muntanya amunt. Sortim amb empenta, com si ningú no tingués present que això es complicarà. En un centenar de metres qui més qui menys perd pistonada i el grup compacte es trenca. Cadascú busca el seu pas: em situo a pocs metres de tres noies que marquen un ritme, per a jo, exigent. Però em va prou bé: passo els dos avituallaments (ben suat i amb les ulleres entelades) i, entre un i altre, un tram costerut i relliscós que fa que enyori els bastons. Faig sonar la campaneta del cim just darrera les noies, amb l’agradable sensació d’haver fet el que tocava i sense estar especialment cansat.
Em situo al costat de la petita capella i gaudeixo de les vistes i de l’ambient, quan ja van arribant els que fan la cursa seriosa i no la caminada “de broma”. Experts runners, xavals escardalencs, senyors veterans, noies esveltes,…, gent, en definitiva, de totes les edats i condicions, animats pels crits dels que ja hem coronat i pels sons d’un acordió que no hi manca mai.
Després, baixem tots junts fins a un prat proper, on ens hidratem i mengem fruits secs i xocolata. Hi ha una munió de gent, entre participants, acompanyants i organitzadors, i una atmosfera tan distesa i relaxant que fa que no trobis el moment de marxar. I, de sobte, m’adono que la Vertical Quiri és en realitat un acte social, que l’interessant és compartir les experiències, comentar la jugada amb els companys de la colla i, una mica de reüll, mirar si has rebaixat la teva marca de l’any passat.
I me’n vaig (ens n’anem, amb la dona, que també ha fruït de la jornada), convençut que l’any que ve, per poc que pugui, tornaré i que, què carai!, m’apuntaré a la cursa dels que corren, encara que després jo la faci caminant. Perquè també prenc consciència que, des que el beneït peu d’en Sergi Roberto va impactar amb la pilota i aquesta va superar el porter de l’equip francès, he gaudit com un nan/nen amb els preparatius, l’estada i la pròpia cursa. I, ben mirat, això és el que compta.
Aquesta història està basada en un fet real. Finalment, el protagonista va fer el recorregut en un temps d’una hora, vint-i-cinc minuts i quaranta-un segons, va acabar en sisena posició i va obtenir el consegüent diploma olímpic, tot i que es va oblidar de recollir-lo.
