Quan els escriptors romàntics es trobaven al davant d’una ruïna o de grans muntanyes, se’ls despertava una àmplia gamma d’emocions melancòliques que esclataven en descripcions ensucrades. Algunes posaven tan nerviós Josep Pla que, només per portar-los la contrària, es carregava els paisatges que els romàntics exalçaven. Amb la seva prosa més subversiva va arribar a escriure que trobava els Alps i el paisatge suís «inhumà i teatral, pintat de nou, desproporcionat», que «un paisatge amb neu serà sempre una cosa de litografia», que «aquests paisatges metàl·lics, els dies del cel clar, donen excés d’àcids a l’estómac» i, finalment, que «sembla mentida que el mateix senyor que ha fet l’Empordà hagi fet els Alps.»
No em fa res reconèixer que fa uns anys, quan després de caminar unes quantes hores arribava a un poble enrunat, també se’m despertava quelcom semblant a la tristesa. Una fàbrica abandonada, un amfiteatre romà mig enrunat o una gran església enfonsada no em desvetllaven gaires emocions, però un poble abandonat, un lloc on havien nascut i mort generacions de famílies, on cada persona havia tingut la seva pròpia història, m’afectava.
En canvi, ja fa un temps que tinc una percepció diferent. D’una banda he entès que aquella emoció responia a un prejudici. Relacionava un poble on no vivia ningú amb una derrota, una renúncia, una claudicació, i mai amb una decisió que tingués a veure amb ànsies de llibertat i millora de la qualitat de vida. M’han calgut moltes converses amb gent dels petits llogarrets pirinencs per entendre que el nucli dels prejudicis, que és el judici, no porta mai a enlloc. Perquè tot és relatiu, fins al punt que els que van tancar casa i van marxar n’estan tan orgullosos i contents com els que van seguir fent foc cada dia i van romandre al poble.
D’altra banda, ara tinc el convenciment que tot canvia, tot és efímer i tot el que mor torna a néixer, encara que sigui en una forma diferent. Així ha estat des del principi dels temps. I una prova d’això són, precisament, els pobles. Al Pallars Sobirà, sense anar més lluny, el poble de Tolzó fa vint-i-cinc anys l’havia vist enrunat, però ara hi ha dues cases restaurades i dos nens agafen cada dia el transport escolar; a Dorve no hi vivia ningú, cap al 2005 s’hi va obrir la carretera i avui torna a estar habitat i hi funciona una explotació ramadera; a Solduga l’any 2002 hi va arribar una pista i ja s’hi ha restaurat una casa; els veïns d’Àrreu, que ara està deshabitat, tenen la promesa de l’ajuntament que aquest 2018 s’obrirà una carretera que arribi al poble… Per tant, el fet que durant un temps un poble estigui ple de vida no té perquè implicar que mai quedarà enrunat, i a la inversa: un poble enrunat no significa que algun dia no pugui tornar a estar ple de vida. El que ens fa dubtar d’això és la poca perspectiva. Pensem que el món es redueix al nostre espai quotidià i al temps que som a la Terra, i oblidem que som aquí de pas, que aviat no hi serem, i que el món fa milions d’anys que existeix i, quan marxem, és possible que segueixi existint un temps més.
Finalment, també m’he adonat que els pobles mai no acaben d’estar ni oblidats, ni perduts, ni molt menys, morts. De vegades viuen en la memòria de les persones, altres en documents antics, i fins i tot perviuen en cognoms, en llegendes i en topònims. Remenant transcripcions de documents medievals a l’arxiu històric del Pallars Sobirà, he trobat pobles dels quals no coneixem la ubicació: Seguís, Perabella, Rose, Sarnui, Servàs, Sestui, Castellsalat, Benui, Calbera, Sersui, Baien, Aransal, Rocafort, Olone, Villa Furoris, Montanís, Sobac, Estevaren, Alanís, Cercho Santo…
Arribats en aquest punt, ara, quan entro en un poble enrunat o mig enrunat, l’únic que sento és que en tinc una visió en blanc i negre. És una fotografia buida de contingut. No hi ha olors, sons, gustos, colors, tactes. És un lloc adormit, però no em desperta tristesa. Perquè d’una banda soc conscient que potser els que en van marxar ho van fer per trobar una vida millor; d’altra banda sé que en qualsevol moment aquelles parets potser es restauraran, els carrers es tornaran a obrir i es reconduirà la font perquè arribi aigua a les cases; i, finalment, sé que, tan sols amb paraules, aquell poble en blanc i negre pot despertar-se i transformar-se en un vídeo a tot color.
És el que han aconseguit les persones que m’han parlat de Besan, l’Espluga de Cuberes i Sant Sebastia —sí, escrit així, com una paraula plana, que és com ho pronuncia la gent del Pallars—. El dia que l’Ignasi Sinfreu Canturri (1950) m’explicava que Besan era com un jardí, tot d’un plegat aquell barranquet va començar a tenir color. La resta encara era en blanc i negre, però el barranquet ja s’anava omplint de blaus, grisos, blancs… I després es va anar acolorint la seva riba, les segles que aconduïen l’aigua cap a uns horts, les verdures entre els solcs, les cases del poble, l’església…
I el mateix em va passar amb l’Eusebio Aubarell Roset (1929) quan em parlava de l’Espluga de Cuberes. El poble de dins de les dues grans coves no només va anar recuperant el color, sinó que em va arribar la música, els crits i l’alegria de la Festa Major! Ni el despoblat d’Esplugallonga, ni l’hàbitat de la cova d’Espluguell, ni el conjunt troglodític de Sorta, tots ells antics pobles del Pallars Jussà ficats a dins de coves, no estan morts. Només dormen!
Com dorm també Sant Sebastia. Les germanes Mercè Cuberes Delso (1960) i Dori Cuberes Delso (1954) també van començar a despertar-lo a mesura que el pintaven de paraules. Sant Sebastia de Baén — i no de Buseu, com es diu ara— es va omplir dels colors de tardor i la flaire a bolet em va arribar amb una nitidesa esclatant. Vaig conèixer els seus pares, els seus prats, els animals de casa, els visitants del poble, les bèsties salvatges…
I així és com, embriagada per la llum de la vareta màgica de l’Ignasi, l’Eusebio, la Mercè i la Dori, avui em sento feliç que encara hi hagi, a casa nostra, camins i pobles ancestrals que han canviat molt poc malgrat el pas dels segles, i de saber, també, que algun dia tornaran a canviar.
