No. No fou el vi el què ens portà al Priorat. Van ser els camins. O potser més exactament, el que ens hi portà fou l’estratègia turística, als nostres ulls impecable, que ha volgut unir vi i camins. El vi, és clar, el company de viatge. No en podia ser un altre. L’anar a peu, el mitjà, el vehicle per recórrer un paisatge únic, de bancals i de ceps. Un missatge clar, sense interferències, fàcil de comunicar, fàcil d’entendre. I a més, compartit per tots: empreses, polítics, tècnics i, finalment, visitants. Estructurar un projecte de desenvolupament turístic amb aquestes bases i esperonar el que sembla més difícil, la creació de producte. Això és el que es va impulsar des del Pla de Foment Turístic del Priorat i ara, des de l’Associació Priorat Enoturisme, que aplega cellers, agències de viatge, allotjaments, restaurants, molins d’oli i empreses d’activitats.
En definitiva, si som precisos, el què ens portà fins al Priorat fou l’admiració pel què, fet i fet, en altres territoris sembla un impossible. Que empreses de serveis turístics i del sector productiu treballin conjuntament cap a un mateix objectiu amb un full de ruta clar, precís i consensuat. I el que és més, acompanyats primer de les institucions públiques; però prenent més tard el lideratge amb valentia i sense aturador.
Per tant, té una explicació molt senzilla el que a primera vista sembla estrany: que un grup de pirinencs, tots ells compartint la dèria dels camins i treballant-hi des de diferents àmbits i nivells de responsabilitat, s’emmirallin en la serra del Montsant alhora de trobar referents d’estratègies turístiques vinculades al senderisme.
L’experiència del Priorat dins del món del turisme s’inicia tot just fa 20 anys, de manera molt incipient; el Pirineu rep visitants des de fa més de 100 anys i batalla de ple en el sector turístic des de en fa més de 50. Però el Priorat li pot ensenyar moltes coses. El Pirineu és una serralada vasta, d’identitats alhora múltiples i compartides. I els recursos turístics són tants i tan diversos que, durant tots aquest anys, ens hem mig perdut en el camí. De tant que tenim, com a unitat territorial no hem acabat de focalitzar enlloc.
El Priorat, com el Pirineu, té també molts possibles recursos turístics: té paisatge, té gastronomia, té camins , té oli, té cartoixes… Però la marca, el fil conductor de l’oferta turística, és només un: el vi. I els eixos estratègics de treball del Pla de Foment han estat també comptats i molt clars: els productes enoturístics i els productes de descoberta a peu. El fet que la comarca hagi iniciat recentment la seva experiència en el sector turístic ha ajudat, és clar, a planificar l’estratègia des d’una perspectiva actual, amb tècnics excel·lents en la matèria, i més coneixements sobre el sector que no pas fa 50 anys, quan tothom començava!
Al Priorat es va prendre el que sembla una decisió fàcil: que el vi sigui eix fonamental per generar marca. El vi diferencia la comarca, la fa única, forma part d’una identitat compartida i tothom se sent còmode amb aquesta imatge. Però hi ha també una decisió difícil: utilitzar el senderisme com a vehicle estratègic de desenvolupament turístic. Calia recuperar senders, arranjar-los, senyalitzar-los i buscar les fórmules de dinamització per assegurar-ne el manteniment.
Al Pirineu, en canvi, tants anys d’experiència turística no han contribuït a treballar des del consens i cadascú ha anat fent camí amb els recursos que han semblat més pertinents. La neu o els esports d’aventura han estat motors, però no formen part de cap element simbòlic o identitari. El romànic és el guanyador en alguns indrets, però no arreu. El patrimoni natural i el paisatge? Sí, però és tan divers que cada pirinenc defensa el seu… Ara fins i tot tenim vi! Comunicativament no hem sabut trobar el nostre eslògan compartit, allò que fa el Pirineu diferent i únic. I en aquesta cerca ens perdem, usem la imaginació buscant eslògans que diuen: descobreix, tasta, gaudeix, emociona’t, però ens manca l’element (i si no és un, que siguin dos o tres, però que siguin clars!), i ens manca la història, la clarividència.
Molts cops s’ha discutit quin podria ser el nostre “vi”. I sembla que molts coincideixen. El Pirineu és La Muntanya (amb majúscules). Però al meu entendre no és equiparable. La muntanya no és un element simbòlic, sinó un espai geogràfic ple d’elements simbòlics (diferents, segons els ulls de qui els miri). I si no sabem destriar-los, no n’hi ha prou per generar una imatge clara del que volem ser i ensenyar.
En fi, sembla que el que ens diferencia del Priorat és que ells han començat de zero en un moment en què es coneixia millor el sector turístic; han sabut planificar amb perspectiva i des del consens i, és clar, compten amb un element simbòlic molt evident i amb “ganxo” turístic. El Pirineu, en canvi, s’està convertint en una destinació madura. Ens cal, per tant, repensar l’estratègia, distingir tot allò amb què els pirinencs ens identifiquem i ens sentim còmodes. Sense oblidar que cal marcar la diferència i mostrar el Pirineu com una muntanya única. Perquè potser som referència a Catalunya, però també necessitem fer marca fora, trobar tot allò que ens separa dels Alps o de l’Himàlaia, si cal. I diem trobar; potser senzillament caldria dir posar-nos d’acord per fer marca.
I amb tot això, on queda el senderisme? Al meu entendre, el senderisme és una declaració de principis. Una manera de fer turisme com en podria ser una altra, però que encaixa perfectament amb tot el que genera identitat pirinenca. Per defensar-ho davant dels més escèptics ens calen dades i xifres. I també recuperar o créixer en la cultura de l’anar a peu (només cal anar al costat atlàntic del Pirineu per comprovar fins on pot arribar l’afició per caminar muntanyes!). Amb tot, tenim un camí encetat que sembla robust i ferm. La pregunta és si serem capaços de trobar un vi que agradi tothom. Un vi que, aquest cop sí, sigui motiu de moltes visites. Si pot ser, a peu…
