Un camí és un espai a recórrer per anar d’un indret a un altre, diu la definició del diccionari. Una definició de camí que, al meu entendre, queda curta i no expressa tota la seva grandesa… O no estan els camins a plena disposició del qui hi vulgui transitar totes les hores del dia, durant tots els dies de l’any?… Bella i lloable funció, doncs, la dels camins.
Als camins s’hi camina, però també s’hi parla, s’hi intercanvien records, s’hi conviu… No hi ha camí sense persones ni persones sense camí. Des d’aquells primers carrerons que l’home més antic, l’home nòmada, va començar a marcar al damunt del país; des dels vells camins medievals muntanyencs plens de pobres que anaven sense rumb d’un lloc a una altre alimentant-se del que trobaven a les rames dels arbres i a la naturalesa -que bons eren els aglans per matar la gana!-; des dels camins dels nostres padrins, camins que els duien a banda i banda de les valls pirinenques, a les fires, a les festes, als mercats…, i als bateigs, a les bodes i als enterraments… Camins que duien als pirinencs cap a l’emigració temporal, cap a les veremes franceses, cap a la resta de Catalunya a vendre les herbes medicinals, o cap a l’emigració definitiva, alguna de les quals pels camins del mar cap a terres llunyanes de les que alguns emigrants no tornarien mai més. Des d’aquells camins vells fins als camins d’avui, recuperats per a usos turístics, de gaudi o per fer salut, la història ha escrit moltes pàgines.
Quan l’any 1985 vaig començar a recórrer el país, el Pirineu, per escriure Esvorancs,el meu primer llibre, vaig trobar molts camins com les cases i la memòria dels muntanyencs, plens d’esvorancs, de brossa, de bardisses, amb les parets que els sustentaven caigudes, abandonades… Quan cinc anys després, vaig començar a escriure el segon llibre no vaig trigar a trobar-li un títol: Marrades. Havia caminat, em semblava, pels esvorancs del Pirineu massa de pressa. Ho havia fet, penso ara, per aquell deler de joventut, de voler abastar tot el que els ulls i la ment eren capaços de captar… Calia alentir el pas, calia gaudir dels camins. Les dreceres, abans i ara, són fetes per estalviar passos als qui van per feina, als qui es volen menjar el món. Per descobrir un país no hi ha res com les marrades que s’estiren per les valls i les muntanyes, camins que el món d’avui, embogit i sense fre, ha oblidat. Fins i tot el nom —marrades— causa estranyesa en molts dels qui l’escolten.
Per aquelles marrades, fetes lluny dels dictàmens del món, vaig anar arribant als pobles i poblets del Pirineu, on buscava les tavernes per passar-hi les tardes i les Nits de taverna, el nom que duu el meu tercer llibre. Quan tenia la sort de trobar una d’aquelles velles tavernes, buscava un racó des d’on observar aquell món de fum, de veus, de cartes i gots de vi, per prendre nota del que veia, sentia i vivia… Havien de servir-me per escriure uns fulls, alguns dels quals es convertirien en Fulls de pergamí, les paraules que vaig fer servir per posar nom al meu quart llibre.
Aquells camins, que travessaven hores d’espais solitaris, de terra erma, de boscos espessos, on no s’escoltaven veus humanes, fugides cap a les ciutats a la recerca d’un altre món…, aquells camins que travessaven un Desert verd, el títol del meu cinquè llibre, un desert els camins del qual eren, als estius, frescos, amorosos, de bon fer, mentre que als hiverns es convertien en un infern de neu, de fred i de vent… Com recordo aquell vell ribagorçà que comparava el seu infern amb el nostre, un autèntic Infern dolç, deia, amb el qual vaig obrir el meu sisè llibre.
Lluny dels camins, dels deserts i dels inferns, els vells pirinencs celebraven -quan podien!- les festes a casa, a les tavernes, als hostals… amb el guisat de La cucota, el títol del meu setè llibre, la vella, fosca i admirada cassola, d’on treien les millors menges per acabar les festes amb el so de l’acordió, o del violí, els qui no podien fer-ho amb l’entranyable instrument de muntanyencs i mariners, o amb La gramola, el títol que tanca la meva col·lecció de vuit llibres dedicats a aquesta muntanya, belles peces de ball, la gran afecció dels nostres avantpassats.
Els vells camins d’ahir són els nous camins d’avui, camins d’auriculars, de colors llampants, camins per deixar reposar la vida, camins per pensar, per veure començar el món que s’allunya congost enllà.
