Els camins públics de naturalesa històrica del Principat d’Andorra varen constituir durant segles la infraestructura viària fonamental per a les relacions socials i les activitats econòmiques, internament, dins del mateix principat i, externament, fent possibles també els intercanvis de tota classe amb les valls veïnes, catalanes i occitanes. Aquesta xarxa viària pública d’origen remot, començà a perdre bona part de la seva utilitat socioeconòmica amb la construcció de les primeres carreteres modernes al principi del segle XX (l’any 1911 s’aconseguia la connexió rodada entre el Pas de la Casa i Soldeu, alhora que el 1913 s’inaugurava la carretera entre Andorra la Vella i la Seu d’Urgell).
La nova dinàmica, que desembocaria en la pràctica substitució de la vialitat històrica, destinada al trànsit a peu i amb cavalleries, per la vialitat moderna, centrada en el vehicle automòbil, s’accelerà, sobretot, entrada la dècada dels anys cinquanta. S’iniciava, així, la decadència i la marginació dels camins històrics no transformats en carreteres, que ara anomenem “camins tradicionals”, esdevinguts un viari marginal, veritable testimoni fòssil de les formes de vida periclitades de la vall, i del sistema viari previ a l’adveniment de la modernitat.
Tanmateix, tot i que el viari tradicional deixés de respondre a les demandes més quotidianes de mobilitat de les persones, aquest subsisteix materialment i els antics camins satisfan – i poden satisfer- noves funcions d’interès social i econòmic (en àmbits com ara les activitats agropecuàries tradicionals, el lleure, el turisme, l’esport, la protecció civil, la gestió del medi natural, fins i tot la mobilitat interurbana no motoritzada). En són exemples el camí comunal de la vall del Madriu, el camí real de Soldeu o el camí real de Llorts. En aquest context i gràcies a un ajut per a projectes de recerca i transferència de temàtica andorrana promogut pel Ministeri d’Educació i Ensenyament Superior del Govern d’Andorra, els geògrafs Xavier Campillo i Carlos Guàrdia i l’ambientòloga Anna Seuba vam realitzar un estudi sobre la xarxa pública de camins tradicionals d’Andorra amb el propòsit d’assolir un coneixement sistematitzat i aprofundit del viari tradicional del Principat.
L’estudi permet disposar d’una base d’informació textual i cartogràfica relativa a l’extensió, l’estructura i l’evolució històrica de la xarxa viària del principat, a partir de les fonts documentals disponibles (de naturalesa cartogràfica, fotogramètrica, fotogràfica, legal, jurídica, historiogràfica, literària…), des del segle XVII fins a la construcció de les modernes carreteres. Aquesta informació permet comprendre l’evolució històrica de la xarxa de comunicacions d’Andorra. Així mateix, la recerca ha permès la identificació dels elements constructius associats al viari tradicional del país. Els antics camins són un patrimoni històric que incorpora diferents elements arquitectònics amb valor històric i cultural (ponts, creus, santuaris, etc.), sovint emmarcats en l’art constructiu de la pedra en sec (murs, espones, empedrats, pilarets), declarat patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.
La identificació i la georeferenciació en un sistema d’informació geogràfica dels itineraris dels camins tradicionals del Principat ha donat com a resultat la identificació de 35 camins públics que conserven (total o parcialment) les seves característiques originals i sumen un total de 112,14 km distribuïts segons les categories històriques: camins reals (5,50 km), camins dels ports (40,82 km) i camins comunals (65,81 km). La cartografia elaborada revela que la xarxa històrica de camins tradicionals actualment està desestructurada i desconnectada. Pràcticament, la totalitat del viari tradicional que integrava el sistema de comunicacions andorrà de finals del segle XIX s’ha transformat per adaptar-se al trànsit de vehicles, a excepció dels camins que connecten amb les valls veïnes (catalanes i occitanes), que encara resten, generalment, en bon estat. Malgrat que la xarxa de camins rurals tradicionals ha estat substituïda per vials moderns i adaptats al trànsit motoritzat, això no s’ha traduït en una desconnexió total entre els diferents camins (o seccions de camins) que es conserven. En aquest sentit, des dels diferents nivells de l’administració andorrana s’ha fet una tasca a escala nacional per tal de crear una xarxa de mobilitat no motoritzada. A tall d’exemple, el camí real de Llorts, actualment substituït en bona part per la carretera CG-2, es pot resseguir entre Andorra la Vella i Llorts sense necessitat de trepitjar vials pavimentats, atès que s’han realitzat un seguit d’accions per tal d’habilitar passos que permetin la segregació d’usos i usuaris i, d’aquesta manera, fomentar la mobilitat sostenible. A més a més, el Principat compta amb el Pla sectorial d’infraestructures verdes, una eina que permetrà orientar el Govern a l’hora de planificar la xarxa de mobilitat lenta. En un país altament urbanitzat, el fet de comptar amb aquest instrument suposa una oportunitat perquè la ciutadania pugui gaudir del paisatge andorrà a un ritme molt més pausat.
Els camins identificats en aquesta recerca són un atractiu per ells mateixos atesa la riquesa constructiva (murs, murets, ponts, oratoris, etc.) i el seu bon estat de conservació. En aquest context, considerem que Andorra hauria d’apostar per la promoció i conservació d’aquest patrimoni cultural lligat a les activitat agropecuàries tradicionals del país, seguint l’exemple del llegat industrial relacionat amb el ferro i la siderúrgia: el centre d’interpretació del ferro a la Farga Rossell, la Ruta del Ferro, la mina de Llorts o les mines de la collada dels Meners.
L’any 2004 la UNESCO va declarar patrimoni de la humanitat la vall del Madriu-Perafita-Claror atès el seu valor paisatgístic i on els camins i els elements constructius (empedrats, murs, orris, ponts…) són un signe d’identitat. Així mateix, la mateixa UNESCO va declarar, el 2018, la tècnica de la pedra seca patrimoni immaterial de la humanitat i, tal com hem comentat fins ara, el Principat d’Andorra compta amb un ric patrimoni associat a la pedra seca. En aquest sentit, cal destacar que l’octubre del 2018 es va inaugurar Cal Pal, a la Cortinada; un centre de reflexió sòcio-cultural que té com a objectiu donar a conèixer i preservar el patrimoni natural i cultural d’Andorra a partir del foment de diverses iniciatives. En l’àmbit de la pedra seca, Cal Pal ha incorporat rutes a peu, exposicions, l’organització del primer curs per a constructors en pedra seca, així com la pàgina web Primera Pedra que identifica les diferents tipologies de construccions de pedra seca del país.
L’atractiu, però, no es limita únicament a la vessant constructiva del camí, sinó també a la seva pròpia història i que, en el cas d’Andorra, il·lustra el seu caràcter i evolució de la societat i economia (agricultura, ramaderia, explotació del bosc, mobilitat, inicis de l’excursionisme, pas de refugiats, contraban…). Per tot això, cal considerar aquests camins com a veritable patrimoni històric que cal valoritzar, tal com s’ha fet a Suïssa amb els camins culturals (Kulturwege-Itinéraires culturels), una categoria viària que aplega quinze grans camins històrics d’importància nacional i una col·lecció de camins d’importància regional. El Principat d’Andorra té els ingredients necessaris per esdevenir el referent pirinenc en l’àmbit de la mobilitat no motoritzada vinculada al lleure, l’esport, la salut i l’ecoturisme a través dels camins rurals tradicionals. Sens dubte, seria una manera excel·lent de fer bo el refranyer popular vinculat als camins: no deixis les sendes velles per les novelles.
