Us heu preguntat mai quina edat tenen els camins? Jo sí. I la veritat és que ben poques vegades he anat més enllà d’un “el meu avi ja hi passava”, “des de sempre” o un “molt vell”. A escala humana, més enllà del segle ja és una mesura que fa impressió i no diguem si fóssim capaços d’anar més endarrere en el temps.
L’edat del camí no és una qüestió menor quan es tracta de posar-lo en valor. Sovint tenim tendència a associar la seva antiguitat a la seva importància històrica: “aquest camí ja hi era en època romana”, o al seu ús social: “sempre ha existit per anar a la font”, etc. Per tant, és pertinent preguntar-nos com ens ho podem fer per conèixer-ne l’edat i fins a quin moment podem anar endarrere en el temps.
Des d’un punt de vista metodològic, les fonts documentals (escrites, gràfiques i cartogràfiques) juntament amb les orals són un bon punt de partida. En aquest sentit, la cartografia històrica i els documents antics permeten, en el millor dels casos, anar més enllà del segle XX i arribar, si tenim sort, fins als segles XVIII, XIX o anteriors. Ara bé, serà en pocs casos que podrem superar l’Edat Moderna i no diguem arribar a l’Edat Mitjana amb aquestes fonts.
Per superar aquest obstacle en les fonts, una manera de fer-ho és trobar l’ús que en motiva la seva construcció. Si som capaços de trobar l’activat del passat i la lògica comunicativa podem fer una datació relativa a partir dels esdeveniments històrics. Aquesta església és de tal any i aquesta masia de tal altre. Segurament una excavació arqueològica podria ajudar-nos sempre que fóssim capaços de trobar el lloc adient per fer-la: la base d’un mur, una cabana a peu de camí, la ceràmica trencada al camí… El problema el tenim en els camins que serveixen per comunicar espais que responen a lògiques d’apropiació de recursos naturals que ja no existeixen o pautes de relació d’individus i col·lectius que s’han perdut. És a dir, com ens ho fem quan no tenim traces arquitectòniques clares o espais amb gran diversitat d’activitats.
Serà llavors quan podem pensar si volem recórrer a una peça força transversal en els nostres sòls i ambients més propers: el carbó vegetal. El carbó és fàcilment datable a partir d’un isòtop radioactiu que conté (el carboni-14), un mètode de datació absoluta basat en la desintegració radioactiva constant i en el fet que la proporció entre aquest isòtop radioactiu i el no radioactiu és constant. Aquest mètode permet datacions amb garanties per als darrers 60.000 anys i, tot i que és un xic car i que el marge d’error és massa elevat, fins als segles XV-XVI ens pot ajudar a trobar camins dels més antics. Ara bé, que un camí tingui carbó vegetal no és res extraordinari i no hauríem de datar-lo perquè sí. Hi ha diferents causes que podrien haver posat aquell carbó allà. Segurament el foc i els incendis forestals, part intrínseca a la dinàmica dels nostres paisatges, no ens diran res del camí. En canvi, si som capaços de trobar la construcció de places carboneres properes al camí, que sovint segueixen la seva alineació, podem mirar d’establir una aproximació a la primera vegada que es van carbonejar. El carboneig és un fenomen força transversal a totes les zones de muntanya del nostre entorn. A més, ha estat una pràctica associada a la mineria del ferro i d’aquí que, si som capaços de trobar traces relacionades amb aquesta activitat, podrem relacionar l’activitat i el camí.
En aquest sentit, un grup d’arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, encapçalat per Ermengol Gassiot, fa poc ha pogut datar una antic forn de torrat de mineral de ferro a l’interior del Parc Nacional d’època romana! El forn es troba al bell mig de l’actual camí que recorre una vall lateral que surt del mateix estany de Sant Maurici i cada any per damunt d’ell hi passen centenars d’excursionistes! Al bosc de Virós, al Pallars Sobirà, s’han trobat diferents tallers de reducció de mineral de ferro seguint l’alineació d’un camí que surt des de les mateixes bordes de Virós i arriba fins al cim de Màniga. Tots aquests tallers donen unes edats compreses entre els segles I-II dC fins als segles VII i VIII. Amb posterioritat, diferents carboneres datades i properes a un dels camins principals d’extracció de ferro de les mines han testimoniat la presència del camí els segles XIV-XV. Hi ha d’altres exemples d’aquestes relacions al Cadí i a d’altres indrets pirinencs francesos, tot i que no sempre tan antigues. No obstant això, tot plegat serveix per demostrar que almenys els camins més antics lligats a la mineria poden ser un excel·lent laboratori per identificar l’edat dels camins.
