Els que vam gaudir amb Plomo en los bolsillos. Malandanzas, fanfarronadas, traiciones, alegrías, hazañas y sorpresas del Tour de Francia estem d’enhorabona. Perquè el seu autor, Ander Izagirre, ha publicat fa uns pocs mesos Cómo ganar el Giro bebiendo sangre de buey. Un llibre que, en la nostra modesta opinió, depassa l’interès dels afeccionats a les curses de bicicletes (que, lògicament, tindran més referents), i s’acosta, sobretot en els primers capítols, a un tractat sociològic d’una Itàlia que a principis del segle XX (quan neix el Giro) té també pocs anys de vida, és un gresol de llengües i presenta uns contrastos territorials i socioeconòmics (nord i sud, rics i pobres) enormes. Per il·lustrar-los, només una dada que proporciona el mateix llibre: “Según el censo de 1901, en el norte de Italia se registraban 87.000 bicicletas. En el centro, 20.000. En el sur, 2.000. De Roma para abajo, la bicicleta era una especie de invento extraterrestre“.
Per tant, una cursa, que neix, com el Tour, de l’afany d’una empresa periodística per vendre més diaris, però que tindrà també una voluntat de cohesionar un país recent reunificat, i una eina, la bicicleta, que les veuen passar de tots colors: un instrument per fer la revolució (per repartir pamflets, per passar missatges entre les fàbriques ocupades per obrers, per alertar els vaguistes dels moviments policials…), que desperta debats desfermats (les dones no poden anar en bicicleta i, encara menys, competir en curses: on s’és vist??!!), o que serveix per donar llustre a un feixisme sanguinari (a través de l’aparell propagandístic que exalta les victòries dels ciclistes italians a les carreteres de la rival i malvada França).
Tot això, sense perdrà mai de vista les trajectòries dels herois singulars, els que es cascaven llarguíssimes i inhumanes etapes, sovint passant per allà on amb prou feines (sobretot al sud) hi havia camins. Des dels primigenis Girardengo i Albini, Binda i Bottecchia (més que probablement assassinat pels camises negres de Mussolini), Bartali i Coppi, fins, ja en una Itàlia més moderna i en unes condicions una mica millors, els Gimondi, Merckx, Lejarreta o Pantani.
En definitiva, un llibre amb una mica més de càrrega de profunditat que el del Tour francès (que era més un recull de divertides anècdotes), i, com sempre, amb el particular estil d’Izagirre, una de les nostres debilitats (sí, és ja la quarta vegada que ocupa aquesta secció).