A les Terres de l’Ebre, on la força dels Ports i del Delta arrabassen bona part de l’atenció, la serra de Cardó passa més aviat desapercebuda. Malgrat assolir una considerable alçada de quasi 1.000 m i eixamplar-se uns 25 km, algun conegut geògraf les ha anomenat les muntanyes invisibles.
Tanmateix, ja fa uns anys que gent de la regió considera que aquest massís i la seua rodalia amaga un patrimoni que mereix una oportunitat i molta més atenció. Especialment pel fet d’integrar l’antic monestir i el conjunt d’ermites que constituïa el desert carmelità de Cardó, convertit més endavant en balneari. El seu estat actual de precarietat ha posat en alerta diverses entitats que, amb el projecte Reneix Cardó (clic), impulsen la seva puixança.
Com a part d’aquesta revitalització i amb l’entusiasme dels voluntaris locals, fa temps que s’està duent a terme accions de recuperació de senderes, de restauració d’ermites, publicacions, etc. Fruit d’aquesta interacció territorial, s’ha editat fa pocs mesos una fantàstica guia escrita per Rafael López- Monné (clic) i un ampli mapa d’una gran riquesa cartogràfica i toponímica, (clec), que pretenen apropar la bellesa d’aquesta zona, especialment abundosa en camins de transhumància (aquí anomenats lligallos).
Així doncs, en assabentar-nos l’any 2015 per casualitat, com acostuma a passar, de l’existència d’un projecte promogut pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, per transformar en una llarga i àmplia pista l’antic camí ral Tivenys – el Perelló, va saltar l’alerta. Aquest vell camí és l’últim de la seua condició que conserva la mateixa estructura des de fa segles. Segons reconeguts experts en camins, que van aportar documentació en defensa del seu valor patrimonial, és ben estrany trobar una sendera com aquesta on es visualitzi tan clarament i tan llargament el seu disseny, ja que recorre al llarg de gairebé 4 km un gran espai absolutament aïllat i mancat de cap element humà distorsionador de l’entorn: un d’aquests espais ben escassos ja al nostre país on el sender embelleix el paisatge. Gràcies a aquestes condicions especials, des de fa uns anys aquesta contrada és l’hàbitat fix d’algunes de les espècies més amenaçades, entre elles l’àliga cuabarrada. Una obra d’aquestes dimensions anava, per tant, en direcció totalment contrària al model i valors que pretén el territori de les Terres de l’Ebre, declarat Reserva de la Biosfera.
La primera acció que calia emprendre era exposar-ho i analitzar-ho amb diversa gent del territori especialment afectada o interessada. Així què, després de parlar amb alguns propietaris de finques afectades, agents rurals, caçadors, bombers i altres, vam observar que gairebé tothom considerava innecessària i molt agressiva aquesta actuació, fins i tot dins de la pròpia administració. Algunes contradiccions en l’accessibilitat (el promotor pretenia prohibir el pas, però a nivell local es volia obrir-lo i facilitar-lo) van afegir més inquietud.
Amb aquestes sensacions positives s’engegà una campanya de conscienciació a base d’articles i cartes als diaris, en què es van aconseguir fins i tot portades a la premsa. També es van entregar cartes a la Direcció General de Forests, presentant queixes al respecte. Ben aconsellats, es va decidir acudir a grups ecologistes de la regió. Va ser el GEPEC (Grup d’Estudis i de Protecció dels Ecosistemes Catalans), que ja estava assabentat del tema, qui acceptà el repte i la responsabilitat de defensar l’històric camí. De bon inici els seus serveis jurídics van adonar-se de les irregularitats del projecte: el principal i bàsic assenyalava que un Estudi d’Impacte Ambiental (EIA) “no era necessari” i que fins i tot s’havia adjudicat l’obra. Això, malgrat que l’expedient inicial d’ordenació forestal del 2007 ja el condicionava a presentar-lo. Cal recordar que com indica la Llei 21/2013 art. 7.1b, qualsevol projecte que afecti espais protegits (“directa o indirectament”) té l’obligació de redactar una avaluació ambiental. Tal era el cas de manera plena: EIN Serres de Cardó-Boix i Natura 2000. El ressò mediàtic s’intensificà, arribant també als noticiaris televisius (clic).
Un cop aconseguit tramitar l’EIA l’any 2018, es descobreix que tampoc es va demanar informe al Servei d’Arqueologia i Paleontologia, malgrat que l’obra afectava 1.250 m lineals de marges de pedra seca, un element declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Es defugia, per tant, de l’exhortació de l’EIA d’incloure mesures per minimitzar l’impacte patrimonial i pressupostar-les.
Val a dir que uns dels motius principals per actuar sobre aquesta sendera històrica era la necessitat de comunicacions per al transport de bombers, essent una zona molt sensible als incendis. Curiosament, el mateix EIA adverteix que aquesta actuació no és garantia de res en la tipologia d’incendis a Cardó. Encara més, els propis bombers del GRAF (amb qui vam parlar en saber del projecte) van emetre un informe on planteja “evitar els grans incendis NO amb la construcció de noves pistes, sinó afavorint focs de baixa intensitat per eliminar aquests grans incendis i millorar l’autoprotecció”.
Però, sens dubte, l’element definitiu que ha servit per ajudar a preservar l’àrea i rebutjar l’actuació ha estat la seva biodiversitat: àliga cuabarrada, àliga daurada, falcó pelegrí, duc, àliga marcenca i altres han trobat en aquesta serralada un racó digne per habitar. D’alguna d’aquestes espècies s’hi aplega una de les concentracions més importats a Catalunya.
Finalment, en data 19 de juny del 2019 el Departament de Territori i Sostenibilitat ha resolt en favor de la conservació del camí ral Tivenys-Perelló i ha emès una declaració d’impacte ambiental amb caràcter desfavorable (vegeu Resolució).
Des del territori creiem que aquesta excel·lent notícia ha de servir per posar la serra de Cardó al lloc on mereix, amb els seus valors paisatgístics, culturals, naturals i patrimonials. Tot i això, aquesta zona està encara menystinguda i maltractada per elements com el trànsit motoritzat. Per aquesta raó, inspirats en iniciatives com la declaració a favor dels camins tradicionals de l’IDAPA o el Manifest pel Canigó, les entitats culturals i excursionistes de la contrada aviat presentaran un document que pretén exposar tota aquesta vàlua davant la població i exhortar al seu reconeixement i protecció.