Els humans podem arribar a viure tota mena d’experiències per ficar-nos a la pell dels altres. Per exemple, l’escriptora Jean Marie Auel, per documentar-se per a la seva saga de novel·les sobre la prehistòria, va viure en un refugi de gel que ella mateixa havia construït i va aprendre les beceroles de la supervivència, com ara encendre foc amb mètodes rudimentaris, tallar pedra fins a convertir-la en ganivets i adobar pells per abrigar-se o, simplement, tapar-se les vergonyes. Hemingway, per la seva banda, sembla que per entendre la psicologia d’un pescador va compartir llargues jornades de pesca al mar de Cuba amb el seu amic pescador Gregorio Fuentes, i d’aquí en va sortir El vell i la mar.
Però no tot són escriptors. El món dels científics és ple d’aquestes pràctiques. La primatòloga Dian Fossey va viure amb els goril·les dels boscos de Ruanda abans d’escriure Goril·les en la boira i, si busquem exemples més a prop de casa, trobem casos com el de l’antropòleg Josep M. Fericgla, que es va fer un fart de prendre Amanita muscaria per entendre la cultura que sorgeix dels estats modificats de la consciència, com ara les llegendes de minairons. Gràcies a l’experiència que va adquirir, va poder escriure El bolet i la gènesi de les cultures. Gnoms i follets: àmbits culturals forjats per l’Amanita muscaria .
De tot això se’n diu immersió. Cal fer una immersió per copsar les coses tal com són, sense quedar-nos en l’àmbit de la vulgar epidermis.
Per tant, i ara ja sí centrant-nos en el títol d’aquest escrit, si volem entendre el romànic de manera profunda i fer un salt al passat tan estereoscòpic que de sobte ens trobem al món medieval en 3D, tenim l’opció de seguir la metodologia del professor Fericgla, la qual cosa sempre comporta el perill d’entrar en una nebulosa complicada. Perquè o bé podem confondre una església medieval amb una nau de ciència-ficció, o bé ens pot passar que no tornem mai més al segle XXI.
Arribats en aquest punt, hom podria pensar que tampoc no seria una mala elecció quedar-nos en una altra dimensió, però per als que ja ens semblen bé les petites alegries de cada dia –l’Internet que falla al pitjor moment, la multa per excés de velocitat, tot el dia treballant…– existeix una manera millor de viure el romànic sense prendre mal. No és tan immediata i contundent com l’opció u, però en canvi posseeix tots els avantatges de la filosofia slow: qualitat de vida, sostenibilitat, plenitud, salut, felicitat… Ens referim, ras i curt, al fet d’arribar-hi a peu! Arribar a les esglésies romàniques a peu no té res a veure amb el fet d’arribar-hi de manera motoritzada.
Hem d’arribar-hi a peu perquè el romànic és el gran art rural, l’art de les grans vistes, de la solitud dels grans paratges; l’art emmarcat entre muntanyes, arbres, parets de pedra seca, horts, ramats i mans tosques. Si fins fa quatre dies sempre s’hi ha arribat a peu, com se’ns pot passar pel cap arribar-hi d’una altra manera? És com si l’Auel, el Hemingway, la Fossey o el Fericgla s’haguessin posat a escriure sense moure’s del despatx. Segur que les seves obres no s’haurien salpebrat amb el bagatge de les experiències viscudes i serien més insípides que un menú d’hospital.
Hem d’arribar-hi a peu perquè quan camines tens temps de ficar-te a la pell dels avantpassats. Imagina’t amb una túnica i mantells medievals. T’agrada el teu nou vestit? Imaginat’ que vas per un vell camí i el primer que veus, de lluny, és la torre del campanar. Durant el trajecte serà el teu far. Per anar d’un poble a un altre, l’únic que has de fer és, primer, seguir la direcció del dit d’aquell a qui has preguntat i, després, no perdre de vista aquell altre dit aixecat que fa pessigolles al cel. Vas pel vell camí i et creues amb una colla de pastors espantats i abatuts. Són al voltant d’unes ovelles mig cruspides pels llops. T’expliquen que la llopada va venir de nit, que fa dies que ronden pel terme, que han fet destrosses a altres ramats… Els deixes enrere amb la por de no trobar-te els llops pel camí, però aviat te n’oblides perquè, durant una estona, et persegueixen una colla d’infants. Bruts, mocosos, esparracats i prims, es mouen com llagostes, saltant descalços de pedra a pedra, i enfilen cançonetes innocents que es barregen amb la piuladissa dels ocells. Durant el camí et creues pagesos amb les seves eines, traginers amb les cavalleries carregades, monjos joves d’aire festiu, nois portant porcells al mercat… Veus gent que treballa als camps, dones estenent la roba a sobre dels arbustos de la vora del riu, pobles a la llunyania, gallines a prop de les cabanes, carabasses assecant-se als terrats…, fins que arribes al poble amb la seva església.
Una església que podria estar dedicada a sant Benet, santa Coloma, sant Esteve, sant Genís, santa Eulàlia, sant Vicenç, sant Serni, santa Maria… És igual, en totes s’hi respira el mateix. Entres a la seva foscor i et rep l’olor a greix, a brut, a fum, així com una sensació de grandiositat tenint en compte el tros de barracó on malvius amb la teva dotzena de parents. A mesura que la vista se t’acostuma vas sent conscient d’on has entrat. Vens de lluny, vens de la llum, i ara entres a l’úter de l’Univers i tornes a tenir por. No goses mirar a l’absis perquè saps que allà hi trobaràs els ulls avaluadors que tot ho veuen i tot ho saben. T’entretens amb les pintures laterals, per bé que no les acabes d’entendre. Veus un home o una dona a mig serrar, altres a mig lapidar, a mig degollar, crucificar, amputar, cegar, bullir, colpejar, estenallar, clavar, espitrar… Veus amb una llampegada els ulls de l’absis i t’afanyes a sortir corrents.
I és llavors, quan des d’aquella foscor de basarda surts a la brillant llum del sol, que te n’adones que tot el que t’ha passat pel cap mentre caminaves no ho hauries experimentat si haguessis arribat a aquella església romànica amb el cotxe o volant per l’hiperespai d’una Amanita muscaria. Hauries viscut altres moments, sí, però segur que no haurien estat tan emotius.
