SECCIÓ: EL MIRADOR

Viure la muntanya (o l’espectacle de l’eternitat)

Enguany he pujat l’Aneto set vegades, a desgrat dels mesos inhàbils de confinament pandèmic: tres hivernals –una per la via normal, una altra pel corredor Estasen, en un dia desolador, sense presència humana i fort vent, gens sorprenent allà dalt; i una més per la glacera i l’aresta de Barrancs, amb visita inclosa a la veïna Maladeta–, una de primavera, tot delerós, tan aviat ens van desconfinar; dos de seguides a finals d’estiu, tot corrent des de l’Aran, el meu espai vital i on se’m fa més present el monarca pirinenc –i d’aquí, aquesta estima–; i l’última de tardor, mig hivernal. Mai no són iguals, però. Habitualment, hi vaig sol, incomplint la primera norma que tot muntanyenc ha de vetllar.

L’Aneto, com la Pica d’Estats a casa nostra, a la qual vaig tornar-hi fa poc, és metàfora de la meva relació amb la muntanya, entre obsessiva i complaent, amb els factors de voluntat física i, sobretot, psíquica –gairebé tot s’engipona a la ment–, preparació de la ruta, previsió meteorològica i coneixement del terreny i les seves condicions –tan diferents a l’hivern i l’estiu–, perquè potser no hi ha res més diferent a una muntanya que una muntanya vestida de blanc. La neu tot ho iguala i tot ho canvia.

La muntanya ens atrau perquè és ambivalent. Fins i tot, quant més amenaçadora és l’ascensió, més gratificant esdevé l’experiència. Ella desvetlla el desig d’aventura, natura i bellesa. Quin plaer trobem acaronant la roca del Besiberri Nord, mentre intentem no caure i ja pensem en la propera sortida al sempitern Vignemale! Fora d’aquí, el Mont Blanc fou la meua primera experiència alpina, per la via dels quatre mil, veritable baptisme de foc. A la rampa d’accés al Col du Mont Maudit, els grampons de travessia no clavaven el gel amb suficient seguretat, ni jo havia adquirit encara la tècnica suficient, tot s’ha de dir. Sort en vaig tenir dels dos piolets que em propulsaven i del company de corda que, amb una resolució admirable, m’obria pas dins la foscor de la nit.

Els Alps són una escola d’aprenentatge. Allà vaig prendre consciència de la importància del bagatge, inclosa la del material de seguretat adient: siguin els grampons de corretja, semi o automàtics, els piolets de travessia o escalada i els tipus de botes, casc, arnès, motxilla i la roba per a la primera, la segona i la tercera capa. A l’alçada del Col de la Brenva, comparegué la més bella alba del món: brillava la neu blavosa fins a la punta del Maudit i l’esvelta figura apareixia retallada sobre l’ampli horitzó dentat. Els confins del paisatge es tenyien d’un vermell intens, que subratllava el perfil de cada cim, amb l’inconfundible Cervino al fons i, en primer terme, les Grands Jorasses, enlluernades per una llum pura i immensa com la cúpula resplendent del sostre alpí.

La muntanya és la forma més poderosa i magnificent de la natura. La seva bellesa frega allò sublim. Per això, pot resultar tan aclaparadora, fins al punt de dir-ne prou o de voler-ne encara més. Angoixat del dia a dia, saturat del meu estimat Pirineu, als Alps hi he fet cap, de nou tot sol, aquest estiu. Allà he tornat a aprendre que una bona planificació és clau, que cal, alhora, comptar amb imponderables i saber-los gestionar. Gairebé a cegues vaig arribar als Écrins amb la idea de pujar la Barre, el punt més alt del massís. “Un bon pla si vols perdre la vida”, em va etzibar, sorneguera, la guarda del refugi situat sobre la glacera. La calor havia despertat la fúria dels seracs, molt amenaçadors aquells dies. La Roche Faurio, a més de 3.700 metres d’altitud, fou l’alternativa, amb una cresta curta i superba, suspesa sobre pregons abismes. La muntaya sempre imposa la seva llei. Al dia següent, m’esperava el Mont Pelvoux, a gairebé 4.000 metres, però també vaig haver d’adaptar-me: en lloc d’escalar-lo per la, fins ara, via normal del corredor Coolidge, trencat pel desglaç d’aquests temps, l’abordaria per una grimpada infinita pels Rochers Rouges.

La muntanya ens convida a levitar sobre els seus abismes hipnòtics. Hi ronda la temptació nihilista? Potser, tal vegada no hi tornaríem, perquè, malgrat tots els segles de pensament i experiència alpina i himalaista, l’essencial ja ho va veure Agustí, a finals del segle IV: “Quan els homes admiren els cims de les muntanyes, s’obliden de si mateixos”. Aquesta vivència és més que física o esportiva; la muntanya ens eleva espiritualment. Allà dalt ressonen llunyans els sorolls del món, el cos es transfigura i es fa lleuger, els maldecaps no ho són tant i la consciència es purifica, pren la mesura del seu caràcter efímer i transitori, davant l’espectacle de l’eternitat.

Amador Marqués viu i treballa a l’Aran, on porta el timó d’un ajuntament. Quan pot, o quan el seu cos o la seva ànima li ho demanen, fuig a la muntanya, així, en singular, on aquesta adquireix nom propi i es converteix en un espai d’acolliment. No s’hi acosta per vèncer-la, ni per superar cap repte. Senzillament és el seu petit i íntim cosmos, el seu espai d’introspecció, de reflexió i de gaudi, lluny de la creixent banalització al que la sotmeten muntanyencs passavolants i instagramers obsessius. Aquesta pràctica nihilista l’obliga, però, a una rigorosa planificació de l’ascensió, la primera i fonamental norma que mai incompleix. En aquest petit text, us ajudarà a entendre les raons per les quals pensa que la muntanya és l’accident geogràfic més poderós i magnificent de la natura.

Amador Marquès és periodista i muntanyenc aficionat

 

Scroll to Top