L’any 1996 es publicava la primera guia dels itineraris culturals i de natura del Pallars Sobirà, en la qual, entre molts altres senders, hi havia la Ruta dels ponts medievals de la Vall de Cardós. Avui us proposo fer un trosset d’aquest itinerari, de 2 km de llargada, entre dos d’aquest ponts medievals, el Pont de Borito a Lladorre i el Pont de Lladrós. I com que la riquesa i diversitat del territori és tan gran i el seu gaudi depèn molt de la mirada amb què ens hi apropem, us suggereixo fer una caminada per aquesta ruta amb una mirada una mica diferent, complementària si voleu de la que us proposàvem el 1996, ara més personal, més vinculada a les experiències, les emocions i les sensacions viscudes en primera persona davant les transformacions econòmiques, paisatgístiques, socials,…, i, per tant, vinculada també a algunes de les persones que han format part del meu món en aquest petit tros de territori de la capçalera del Pallars Sobirà.
Farem, doncs, una caminada tranquil·la, molt planera, assequible per a tothom, per un recorregut farcit de recursos i elements d’interès patrimonial: serradores tradicionals, ponts medievals, un molí fariner, una llobatera, una magnífica ermita romànica, el riu de Lladorre que acompanya bona part del camí, amb zones de gorgs, de boscos de ribera, la cova de les Encantades, la font de la Ventosa, la font de Sofre, l’ermita de la Mare de Déu,…
El pont de Borito, punt de partida del nostre recorregut, és alhora el final del camí que travessava la vall de sud a nord, ja que en aquest punt la carretera que es construí a mitjans dels anys 50 i les obres hidroelèctriques dels 60 el van fer desaparèixer al llarg de ben bé 3 ó 4 km.
Seguint el camí que direcció sud ens porta cap a Lladorre, podrem començar a observar una cosa que se’ns farà molt present al llarg de tot el recorregut: la degradació de l’espai agrari menys accessible i pendent, amb la desaparició de les sèquies de reg i, per tant, el canvi en els tipus d’aprofitament de les finques, quan no l’abandonament progressiu de les més pendents i inaccessibles, així com l’ensorrament cada vegada més evident de les parets de pedra seca que en suportaven els marges i que ara ja no queda gent per mantenir-les.
Fent un petit desviament a la dreta de seguida arribem a l’edifici de l’antiga Mola de Lladorre, que aixoplugava una central hidroelèctrica i dues moles que fins als anys 70 encara feia funcionar Emilio, el darrer moliner. Durant els darrers anys aquestes moles s’han anat podrint sota les goteres d’un llosat mig enfonsat, davant la indiferència més absoluta; fa o no fa el mateix tracte que ha rebut la llobatera, durant molts anys l’única documentada a Catalunya i que es troba a l’altra banda del camí, pujant uns 50 metres a sobre la penya direcció sud-est.
Tornant al camí, i passant uns 200 metres vora la finca anomenada el Closo (topònim prou indicatiu de l’època d’expansió de l’activitat agrícola al Pirineu amb les noves roturacions i el tancament de finques), arribem a Lladorre, on tret d’algun cap de setmana, se us farà difícil trobar gaire gent perquè el procés d’envelliment, despoblament i manca de relleu en l’activitat agroramadera, així com la inexistència d’alternatives que permetin fixar població, l’estan condemnant. Només cal que hi doneu un tomb i veureu un munt de cases tancades, ben lluny, com en tants altres pobles del Pirineu, dels anys previs i contemporanis a la construcció de les grans infraestructures hidroelèctriques. Veiem dos bons testimonis d’aquesta època en les dues grans torres d’alta tensió ubicades davant mateix del castell de Lladorre, que també dia a dia va deixant escapar pedra rere pedra dels seus murs.
Encara dins la zona urbana del poble comencem a caminar direcció sud, entre el riu i la zona de les anomenades Trilles (un altre topònim força indicatiu), just a sota de l’enlairada església de Sant Martí.
Tot just a la sortida del poble tenim les dues serradores, a uns 200 metres l’una de l’altra i totes dues tocant el camí, però una aprofitava l’aigua del riu de Lladorre, mentre que l’altra la del riu de Sant Miquel, provinent de Boldís. Passada aquesta segona serradora ens allunyem una mica del riu i entrem en una zona de conreus, ara exclusivament de prats de dall, força extensa.
Passem vora l’Hortal (ara un altre prat mig ple d’albans i clops), i se’m fa present la imatge llunyana de Manel llaurant-lo amb un parell de vaques, i el Rengà (més topònims de finques) de Serra, a l’extrem sud de la qual hi ha la magnífica ermita romànica de Santa Eulàlia, del segle XII, a poca distància de la masia que n’és la propietària i que la conserva; aquesta masia que està construïda sobre una fortalesa medieval. Amb la ma, saludo la mestressa que tragina a l’hort de sota l’antic forn de la casa, ara convertit en allotjament rural.
A l’altra banda del camí i davant l’absis de l’ermita, un ramat de vaques brunes ens miren encuriosides i receloses pels vedells que les acompanyen, per si portem algun gos que els pugui fer passar una mala estona.
Continuant una mica més avall, passem ben a prop de la cova de les Encantades, que està completament tapada de bardissa. M’aturo i, mirant sota el camí, em ve al cap la imatge de Raimunda lligant garbes i fent cavallons, just en el mateix lloc on avui és Marcel, que s’escarrassa a apariar les furgades que els senglars li han fet la nit passada, i l’anterior i…. “Ara que n’he tret les vaques perquè hi pugui pujar una mica d’herba, entre els cabirols, els cérvols i aquests tocinos no m’hi deixaran res”. Xarrem una estona, mentre es reposa una mica, sobre les negres perspectives del sector.
Els conreus de cereal, que després de separar el gra de la palla anava a parar majoritàriament a la mola, s’ha vist completament substituït per la producció farratgera per al bestiar (el domèstic i el que no ho és). Els pagesos estem força desesperats davant els danys a la producció que provoca l’increment d’espècies i de nombre de caps de fauna salvatge sobre les finques i els ramats.
Seguim caminant uns 500 metres amb les finques a la dreta i les tarteres i una pendent zona de pastures a l’esquerra, fins que la vall es torna a fer estreta i desapareixen els conreus. Ens apropem novament al riu, on hi trobem uns tolls de considerable fondària, que els joves aprofiten per remullar-s’hi a l’estiu. Des d’aquí ja veiem l’ermita i el pont de Lladrós, però abans ens aturem a beure una mica d’aigua fresca a la font de la Ventosa i, si no tenim manies, o si ens convé depurar una mica la sang, baixarem just a sota el camí on hi ha la font de Sofre, una pudent font d’aigües sulfuroses de cabal molt petit.
Uns metres més avall, també sota el camí, aprofitem per reposar una mica a les taules de pícnic que hi ha a tocar del riu.
Caminem unes poques passes més i ja hem arribat al final del recorregut proposat, és a dir, davant l’ermita de la Mare de Déu i el pont medieval de Lladrós, en un punt que és una cruïlla de camins i on cada tercer diumenge de maig se celebra un aplec. Aquesta Mare de Déu gaudeix d’una important devoció popular, ja que és tradició que hom s’hi encomani i gaudeixi del seu favor davant d’adversitats, tant del cos com de l’ànima.
Arribats en aquest punt, amb 10 minuts més, podeu atansar-vos fins a Lladrós, on si heu estat previsors i hi heu pogut deixar un vehicle ja haureu acabat la caminada o en cas contrari haureu de refer el mateix camí, on de ben segur podreu continuar descobrint i gaudint de nous atractius que aquí hem obviat.
