Diuen que era Còsta que puja des de Pontaut fins a Canejan té tantes corbes com pobles hi ha a l’Aran. La veritat es que no les he contat mai perquè el camí et despista amb tanta bellesa.
A Pontaut, abans d’iniciar l’excursió, podem veure les restes de rentador de mineral de les mines de Liat. Començat el camí, tot just al principi, un pont escanyolit ens fa de mirador al riu Toran. Sens dubte, un indret per passar-hi una bona estona observant la riquesa de l’entorn. Esplendorós i ple de vida, d’aigua i frescor. La caminada, tot i no ser complicada, té cert desnivell i en cada revolt la fatiga pot ser una bona aliada per anar parant i gaudir de les vistes.
Ja arribats a Canejan, mirant cap al sud, a la part baixa, es contempla era Lana de Les. I si aixeques els ulls per trobar el cel, la presó de Blancaflor, la Maladeta, es mostra imponent com la darrera glacera del Pirineu. Canejan té un segon mirador a l’esquerra del poble. Des d’aquell, mirant cap al nord, el paisatge ens demostra que les fronteres polítiques únicament s’entenen en l’ideari humà.
