Vivim un moment dolç en la publicació de llibres de natura, de viatges, de camins i de filosofia del caminar, però a cops costa destriar el gra de la palla. Es publiquen moltes planes, sovint desiguals, i encara que el moment és un festival per als qui ens agraden els llibres de natura, a vegades les decepcions acompanyen algunes lectures de bones expectatives.
He arribat a aquest llibre, Per les valls del gegant adormit, sense cap mena d’expectativa. Trobat a la lleixa d’una llibreria, sense saber-ne res, ni conèixer l’autor, començo la lectura lliure de tot prejudici i d’informació, disposat a endinsar-me pels camins del gegant adormit, les valls, pobles i contrades al voltant del Turbon, a cavall de la Ribagorça aragonesa.
Aparentment aquest llibre és el simple relat de l’excursió d’uns dies per aquestes contrades, però a mesura que m’endinso en les seves planes descobreixo que això és una simple excusa. El gegant adormit és el decorat per fer un viatge interior, personal i molt íntim, en un constant anar i venir del jo a la geografia, amb ganes de caminar tant pels replecs de l’esperit com de la muntanya. Amb delicadesa, molta sensibilitat i sobretot contenció, el relat és el viatge d’uns dies per uns tocoms que en el fons només és un decorat per fer el seu viatge real i important, el viatge cap a dins seu, un viatge de coneixement, reflexió i sentiment.
És un text sobri, acompanyat d’haikus, salpebrat amb petites reflexions que ressonen dins el lector. El camí és el mitjà per avançar, tal com va dir el savi Panikkar “la finalitat de la vida és caminar”. Perquè el caminar i l’escriptura és un sender invisible que s’omple amb mots i passes, si tenim clar que “caminar ens despulla de tot el que no sigui essencial”. Només ens demana una mica de temps i dedicació: “Si li dediquem el temps necessari, el camí ens ensenyarà tot el que necessitem per a completar-ho”. En el fons, aquest relat és una llarga excursió cap a la consciència personal, en una dualitat geogràfica i emocional, equilibrada i suggestiva, dins d’una solitud geogràfica que és una oportunitat personal.
Al llarg dels dies l’autor descobrirà que “un camí, com tots, al final et duu al mateix lloc, al fons d’un mateix” i intenta compartir-ho amb el lector. I finalment, “voldria allargar aquest viatge per l’interior de les valls del gegant adormit i també pel meu interior. Tot viatge, per lluny que vagis, acaba sent un viatge a l’interior d’un mateix”. I jo m’atreviria a dir que aquest viatge només el saben fer alguns viatgers, ja que d’altres empren el viatge per fer una fugida del seu jo, però això són figues d’un altre paner.
Ha estat tota una troballa molt i molt agradable, una lectura inspiradora, profunda, intel·ligent, amb més insinuacions que afirmacions, un llibre per meditar i per tornar-hi. I per somiar un viatge semblant, cadascú té el seu gegant personal on fer el seu viatge íntim al seu jo més profund.
(Ressenya escrita per Enric Faura, editor)