Després d’haver fet realitat el nostre projecte el dissabte 8 d’octubre, se’ns brinda la possibilitat de fer aquest escrit explicant la nostra experiència.
Comencem potser pel final. Compartir una xerrada a la fresca, una amiga que t’escolta, un camí on perdre’t, aprendre a ser conscients que, si volem, el temps no vola. I que viure, és aprendre a fer camí.
Aquest és un projecte que neix no sabem del cert quan i es va gestant no sabem com… Converses entre nosaltres, passejades tot fent petar la xerrada, banys matinals i de vespres al lago (de Sant Antoni)… Incerteses confirmades, reflexions de parada i fonda, desitjos fets realitats, concebre la vida com a camí, i un bon dia: Esther, per què no ho expliques en veu alta?
S’hagués pogut quedar allà, com tantes altres converses, pensaments, discussions, diaris escrits en la intimitat… Però precisament vam voler anar més enllà quan vàrem ser conscients que mentre caminàvem o fèiem petar la xerrada a la vora del lago, sense adonar-se’n l’Esther em demostrava que “hi ha una altre manera de viure”. Però com ens ho faríem? Era important no solament el què s’hi diria sinó el com, hi on. Teníem clar que si l’origen de tot havia estat el nostre retrobament gràcies a les caminades sense rellotge, ni mòbil, ni hora de tornada, tot havia de començar per aquí. Convidant, a aquelles persones a qui els hi pogués interessar, a caminar i que, mentre arribaven al lloc, es preguntessin: on anem i què ens hi espera…. Necessitàvem una aliada, algú que entengués el què. Aquesta era la Dolors Etxalar, ànima del Servei de Promoció Local de l’Ajuntament de Tremp. Ens va aixoplugar sota el paraigua del Festival Cordevi -iniciativa de promoció del sector agroalimentari pallarès- que, casualitats de la vida, aquest any girava entorn de la conversa, sota el títol: Viniversa. Ella, juntament amb la Laia Figuera i la resta de l’equip, va donar forma a allò que ens imaginàvem.
Un de tants matins que l’Esther -abans d’anar a treballar- surt a caminar amb la Uma, la seva gossa, companya de caminades matineres i de capvespres, s’atura i s’adona que ha arribat a un indret on hi ha passat altres vegades, però per primer cop l’observa, s’hi fixa i el veu, sí, el veu!
Ja tenim lloc, el destí on arribaran els què ens acompanyaran en la conversa. Un espai natural, un entorn que sembla fet a propòsit per al recés, la calma, per aturar-se, respirar fondo i, perquè no, per escoltar. Aquest espai existeix i molt a prop; El trobem en un de tants recorreguts al voltant de Tremp, els Arenys de la Noguera Pallaresa. Una gran esplanada, sembla un rogle, vorejat a l’esquerra per grans rocs i a la dreta per tres o quatre taules amb bancs, preparades per fer-hi pic-nic. Tot envoltat d’arbres que embolcallen aquest petit paradís.
I parlant d’embolcallar, també vam veure que hi tenia cabuda la lectura. Ens calia una altra complicitat, i aquest cop vàrem acudir a la llibreria la Singratalla de Tremp. La Marta Farré i la Nuria Nolasco, sense saber massa en un principi què és el que els hi proposàvem, hi van confiar. La paraula es recolza en la veu i en l’escriptura i, per defecte, en la lectura. I què millor que unes paraules del poeta i naturalista Henry David Thoreau, extretes del seu llibre: Caminar, que com diu la seva traductora Marina Espasa: “Cada tarda, després de treballar, sortia a passejar, i aquestes caminades camps a través, per boscos, camins i rius, constituïen el centre de la seva vida i el motor de totes les seves reflexions”.
I per què no donar volum a les paraules, expressar amb moviments els sentiments que van sorgint al llarg de la conversa,? I quina altra disciplina sinó la dansa i una ballarina, la Ivet Duran.
Ja ho teníem: Caminar, conversar, escoltar, reflexionar, ser-hi.
I en acabar, converses espontànies, salutacions i rialles, tot fent un tast de vi abans de desfer el camí de retorn a casa, compartint impressions, pensant que potser sí que hi ha una altre manera de viure.
