No soc cap expert en el Canigó, la veritat, si més no en l’aspecte estrictament excursionista o muntanyenc. La prova de la meva poca expertesa en aquesta muntanya senyera, Lo Rei del Rosselló, com li deia el gran Cinto Verdaguer en el seu monumental poema homònim, és que, des que el vaig pujar per primera vegada, l’any 1987 des del refugi de Cortalets per la seva normal nord, no hi havia tornat fins a la tardor de 2013. És d’aquest “retrobament” després de tant de temps, del que em ve de gust parlar-vos ara.
Aquella remota primera vegada va anar precedida de la pèrdua molt dolorosa d’una molt bona amiga. Després van anar passant els anys sense prestar-li major atenció a Lo Rei. Per circumstàncies diverses; com el fet que aleshores em quedava encara gairebé tot el Pirineu per descobrir i recórrer, la qual cosa vaig anar fent amb paciència de formigueta durant anys i anys, incorporant al meu currículum muntanyenc tota mena de cims de tres mil i de menys, en qualsevol època de l’any, i a partir de 1995 afegint-hi també uns quants cims alpins.
Imagino que el Canigó sempre ha estat en el meu subconscient i la prova és que ja pels temps d’aquella primera ascensió havia llegit el Canigó de Verdaguer i després l’he continuat rellegint, naturalment… El cas és que, cada vegada que decidia tornar-hi, eventualitats variades, coses com algunes lesions o més situacions personals doloroses, m’impedien acostar-m’hi. Podia semblar que la meva relació amb Lo Rei del Rosselló estava marcada ja des del principi, des del llunyà 1987, per les fatalitats, les pèrdues, les mancances…
El retrobament es va produir la tardor de 2013, com us deia abans, potser un moment en el qual ja havia quedat alliberat de certes “servituds”… Vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar un diumenge al refugi de Mariailles, al vessant sud-oest de la muntanya, al qual s’arriba des de Vernet a través d’una llarga i a estones deteriorada pista forestal. Volia tastar aquesta ruta, per a mi nova. Anava sol i no tenia ni idea de si el refugi estaria obert; però m’era ben igual, volia assaborir en total soledat i serenitat el retrobament, i em vaig instal·lar per dormir en una cabana de pedra una miqueta allunyada del refugi, la qual estava habilitada sòbriament com a refugi lliure, amb una llitera, una xemeneia, una taula i un banc.
Una estona abans havia estat estirat a l’herba mirant les minvants llums de ponent, a les portes de la nit, enmig d’una sensació relaxada, immers en uns pensaments que giraven entorn de les meves relacions, potser estranyes, amb aquesta muntanya… En un instant determinat, la lluminositat ja molt escassa del cel i els seus colors van adquirir una intensitat sobtada, gairebé explosiva, com si s’hagués obert de cop el diafragma d’una càmera fotogràfica. I en aquell instant em vaig sentir com serenament suspès…
I quan vaig entrar definitivament a la petita cabana per sopar alguna cosa i dormir, la llum del meu frontal em va mostrar un petit text en francès, retolat a la part interior de la porta metàl·lica: “A tous nos frères de sang qui sont partís dans la penombre du soir a ma memoire reste leur visage a mon coeur l’amitié; puissent ils reposer en paix”. Inicialment, vaig sentir un cert calfred… Les pèrdues, la gent estimada que ja no hi era, els viatgers de la penombra de la tarda, la qual acabava d’experimentar com en una mena de trànsit…Potser una senyal per a futurs viatgers a punt d’iniciar el camí, que al cap i a la fi mai se sap a l’alta muntanya, i més anant sol… Però ho vaig rellegir un cop i un altre, fins i tot a mitja veu com si fos un mantra, i vaig aconseguir vèncer el desassossec i experimentar una deliciosa sensació de serenitat, igual que abans a l’herba…
Vaig dormir tan bé com feia temps que no ho feia… Al dia següent, la muntanya em va regalar una jornada preciosa, una ruta per al meu gust molt més interessant que la nord de Cortalets, un llom una miqueta monòton. És molt més exigent, 1.200 metres de desnivell positiu, uns altres tants de negatiu, gairebé 20 kilòmetres anada i tornada… I molt més variada: el sender que des de Mariailles puja cap a l’est fins a la cabana d’Aragó ho fa molt suaument, amb molt desenvolupament longitudinal, cenyit a les corbes de nivell del bosc, baixant al rierol, remuntant després a l’altra banda una estona en sentit contrari, amb un entorn vegetal sempre molt divers; bosc de pi negre, però també bastant d’avet, i tot esquitxat d’innumerables i preciosos bedolls i moixeres de guilla. Per sobre de la cabana d’Aragó es continua cap a l’est, ja pràcticament per terreny supraforestal, i s’arriba fins a la capçalera de l’anomenada Jaça de Cadí, gran clot herbós voltat de vessants, amb alguns sòcols de roca i blocs erràtics i amb un rosari de petits llacs, un lloc màgic que té un paper destacat en el Canigó de Verdaguer. I aquí es gira cap al nord, per remuntar les aspres vessants d’aquest indret fins a la mítica xemeneia, ja molt a prop del cim, un altre lloc important en els esdeveniments del poema. Un passatge de grimpar senzillament, però que exigeix atenció en la part superior, especialment de baixada, i que amb neu o gel es pot convertir en una ratera que exigiria material d’alta muntanya hivernal…
I a dalt, la plenitud del cim, dominador d’un enorme tros de la Catalunya Vella i del Rosselló, realment un sobirà, Lo Rei. Em vaig sentir ple i feliç, molt feliç. I amb la convicció que els meus éssers estimats se sentirien feliços també.
De moment, només hi he tornat una altra vegada, la tardor de 2016, acompanyat de dos amics molt amics: un humà i un altre caní. Però és cert, no es pot dir que em prodigui gaire en aquesta muntanya. Caldria posar-hi remei…
