Arriba un moment en la vida dels muntanyencs, en què les preguntes van arribant i cada cop costa més respondre-les. Potser a la joventut l’ànsia esportiva, el descobriment, la competitivitat i el desig de superació sempre et fan anar més enllà sense gaire reflexió. Però quan a la maduresa les forces comencen a marcar els seus límits queda temps per altres espais i algunes qüestions es van perfilant cada cop amb més insistència. Una d’aquestes preguntes sense aparent resposta és aquesta atracció per la natura i els espais naturals que funciona com un iman de força poderosa i invisible per tornar sempre cap a la muntanya. Lentament hom va constatant que més enllà de moltes raons la crida de la natura és un dels motors de l’activitat muntanyenca i excursionista. El desig de contemplació i alhora de comprensió i connexió amb la natura esdevé un nou far de les reflexions quotidianes. Per què ens agrada la natura? Per què ens hi sentim atrets? Quim lligam tel·lúric ens hi fa tornar i retornar? I com ho combinem i equilibrem amb la nostra natura urbana inevitable? I el medi natural quin espai i sentit té dins les capes de civilització i cultura urbana? Podem anar a la natura sense el pòsit de la història dels segles de cultura occidental? Quan parlem de paisatge, què estem veient, el pur medi natural o hi tenim una mirada mediatitzada per les capes culturals com a pells de ceba? Podem estar cridats a viure la natura i entendre-la des d’una vivència urbana i social? No serà aquest retorn a la natura una escapada d’una civilització envellida i gastada, però inevitable i de la que no sabem prescindir? Realment estem preparats per a una vivència de la natura autèntica i pura? Perquè, en definitiva, què és la natura per a un ésser humà civilitzat i culturitzat?
Aquestes i moltes altres són qüestions que serveixen per anar rumiant i per intentar respondre en aquest llarg camí que és la vida i l ‘existència humana. Sempre hem llegit i cercat llibres que ens ajudessin en aquest recorregut, però en general sempre hem acabat decebuts per la manca de reflexió, per la superficialitat i frivolitat d’algunes anàlisi dels nostres autors preferits, que potser simplement és incapacitat, i sovint hem hagut d’anar més enllà, a cercar en llengües estrangeres un discurs que per aquí no sabem trobar. Per això estem especialment contents de trobar en la nostra llengua, i d’un autor proper, un text que ens ajudi i acompanyi en aquesta excursió.
Un mica emboscat i cridat a una presència discreta a les llibreries seria injust passar per alt aquest Boscúria, que ens ha acompanyat durant uns dies per uns camins lluminosos i suggerents. El seu autor, en Miquel Bassols, psicoanalista de prestigi, ha bastit un assaig sòlid i insòlit, sorprenent i farcit de reflexions que volem compartir amb altres lectors d’aquestes dèries. Què és Boscúria? Difícil de definir. Una llarga reflexió sobre la natura i la relació més secreta, profunda i íntima de l’ésser humà amb el bosc, la muntanya, el camí i el caminar i els paisatges, sobre les coses i especialment la natura de les coses. Un llibre reflexiu, especulatiu, inevitablement un punt retòric que obre portes i suggereix pistes, arriba a poques conclusions i evita les veritats i afirmacions contundents.
En un joc d’un difícil equilibri entre la teoria i l’experiència, és a dir, entre la cosa i la paraula o el pensament que la construeix o defineix es planteja si la paraula i el llenguatge és una simple representació de la realitat o bé forma part d’aquesta donant-li forma i contingut.
El mite de la cabana, la densitat del bosc, el caminar com quelcom que va més enllà del moviment, Gaudí, Verdaguer, Montserrat, la sacralitat, els boscos d’Aransa i Cap del Rec, l’altitud, la melancolia, el Cadí com a símbol, la sobrenatura i la natura de les coses, són algunes de les idees i conceptes sobre els que reflexiona, caminant per un camí embardissat que intenta desbrossar amb la paraula i pensament, però obrint també la porta a les sensacions i sentiments.
Boscúria no és un llibre més de la tendència actual de nature writing, un calaix de sastre on s’hi barregen moltes propostes sense gaire criteri. És una altra cosa, molt diferent. És un llibre per pensar la relació de l’ésser humà amb la natura, amb una arrancada de pur mètode aristotèlica, però obrint trencalls i senderes que hem de recórrer individualment i amb llibertat d’esperit.
I acabem amb una de les qüestions que planteja i que fa dies que ens fa rumiar: “Com trobar la porta d’entrada i la porta de sortida de la muntanya?”. Potser alguns que hem passat ja fa temps el llindar de la porta d’entrada no volem trobar la sortida, però intuïm que s’apropa i que tard o d’hora ens hi acostarem i que serà inevitable el seu pas, però encara queda camí per gaudir i pensar. En aquest transit aquest llibre és una guia que ofereix pistes, marca altres senderes alternatives i dona ànims. Potser perquè el pas de la persona per la vida i per la natura és simplement un llarg camí que comença i acaba amb la paraula i una flor.
(Ressenya escrita per Enric Faura, editor)