“Julian “Mo” Anthoine (1939-1989) va ser un alpinista britànic que va fer moltes escalades a l’Himàlaia durant els setanta i vuitanta”. Aquesta és, literalment (i traduïda), la descripció del personatge que es pot trobar a la Viquipèdia en les seves versions castellana i anglesa. Després, és clar, hi ha una mica més d’informació, sobre alguns aspectes vitals i sobre les ascensions, que no és especialment remarcable fins que ens fixem en aquesta altra frase: “Mo Anthoine hagués pogut ser una figura relativament desconeguda fora dels cercles muntanyencs si no fos per la seva amistat amb l’escriptor i ocasional escalador Al Alvarez”
I és que Alvarez, poeta, assagista, crític literari i també britànic, malgrat el cognom, va publicar l’any 1988 el llibre Alimentar a la bestia, on ens proporciona una visió més àmplia del personatge, ens mostra el seu peculiar caràcter i, al nostre parer, ens el fa entranyable.
Extremament humil, Anthoine, de fet, vindria a ser una mena d’antiheroi. A diferència d’altres escaladors coetanis, amb gran presència mediàtica, les seves expedicions no eren “comercials” i les finançava amb els beneficis que li generava una empresa de material outdoors (tendes de campanya, equipament impermeable, cascs… i tot allò que pensava que es podia millorar per a una major seguretat) que compartia amb el seu col·lega Joe Brown. Justament, quan va estar en una aventura que va tenir ressò a la premsa (la primera ascensió de l’Ogre, al Karakòrum), per les penoses condicions de la baixada amb dos dels quatre muntanyencs seriosament ferits, va ser exclòs del relat que es va centrar en Chris Bonington i Doug Scott, que tenien més anomenada. I, és clar, mai no va reivindicar la seva decisiva intervenció que va fer possible el final feliç.
Definitivament, Anthoine preferia sortir a la muntanya amb amics, gaudir del caliu i les bromes i passar-ho bé, que no pas inflar la llista de cims conquerits i aconseguir presència als mitjans i esponsoritzacions. I de pas, en tals sortides, alimentar la bèstia, que és com anomenava a aquest impuls que el portava a l’acció i a la cerca dels límits. Amb el temps, va anar diversificant la seva activitat i es va afeccionar a les càmeres, cosa que el va portar a col·laborar en documentals d’escalada de la BBC o en el rodatge de pel·lícules com a encarregat de la seguretat en escenes d’acció complicades i ocasionalment fent de doble de l’estrella protagonista (per exemple, a La Missió).
El text d’Alvarez s’entreté en algunes epopeies més o menys dramàtiques, més o menys divertides (com ara l’ascens d’una colla de veterans a l’Old Man of Hoy, un dit rocós de 137 m que emergeix del mar a les Illes Òrcades), però també en aspectes més casolans i personals que ens revelen el personatge en tota la seva dimensió i amb tots els seus matisos. Mo Anthoine va morir, poc després de la publicació del llibre i de complir 50 anys, d’un tumor cerebral.