Introducció
Una de les cites setmanals gairebé ineludibles per als habitants de la Vall de Siarb era anar al mercat a Sort, un trajecte que, des del poble que fos (Freixa, Rubió, Llagunes, Soriguera, Puiforniu o Tornafort) es feia caminant i, normalment, amb animals. El relat que segueix ens remet al recorregut des de Freixa, El text, creat a partir de l’entrevista feta l’any 2020 a la Maria Solé Tomasó, nascuda a Freixa el 12 d’octubre de 1935, es troba inclòs dins de la guia descriptiva Relats de camins, un fulletó que recull deu relats elaborats des de les converses amb padrins i padrines de la Vall de Siarb i que s’inclouen dins del projecte Museu de Camins. En les més de vint entrevistes efectuades, ens parlen del patrimoni dels camins, del perquè els utilitzaven en la seva vida quotidiana i de com es vivia fa molt pocs anys, encara que sembli que n’han passat molts.
Els dimarts al mercat de Sort
De Freixa sortiven diversos camins, n’hi havia un que anave cap a la torre que passave pels trossos, un altre que anave a Junyent, després un camí que anave a Tornafort, barranc amunt, un altre que per un altre barranc també anave cap a Tornafort, i un altre cap a Sant Sebastia, que passave per dalt pla, i després el que anave cap a Taús, que passave per sota el poble cap a baix el riu i es ficave pel bosc: tot plegat era com un circuït de camins. Però de tots els camins el que recordo més era el camí de Llagunes, passave per sobre el poble, sortia a la serra, s’agafave el bosc avall i cap a Llagunes: hi havie trossos que estave empedrat amb rocs i amb alguna paret de pedra seca.
Els camins els fèvem servir per anar a Sort a comprar, agafàvem un ruquet i a peu, quan arribaves a Sort i on hi ha ara el banc, a la plaça, hi havia una paret i allí estacàvem els rucs i sovint els portàvem a l’era de Cal Ramonet, anaves a mercat i tornar a puiar cap a casa. Allí trigàvem ben bé tres hores: tres hores anar, tres hores tornar: ens hi passàvem tot el dia! A vegades els animals duien cartres per transportar-ho tot millor, per portar botelles, per portar de tot. I a l’hivern algun cop no hi podívem anar perquè estave ple de neu, fins i tot un any vam quedar aïllats ben bé quinze dies o més i el meu germà va baixar a Llagunes a buscar pa amb raquetes!
Les dones fèvem la feina de casa i les del camp era segar. Les feines de la casa eren: cuinar amb el foc a terra, anar al safareig, anar a l’hort… Havíem passat molt de fred anant a rentar al safareig: sabó el fèvem a casa, amb sosa i amb una mica de greix i, després, el rentar a dalt del safareig; i no només això, jo recordo encara que la meva mare anave al riu a rentar amb una fusta, i és que abans de nosaltres encara es patia molt més.
Les condicions eren molt precàries: no teníem ni llum ni telèfon, ens il·luminàvem tan sols amb la llum que feve una bombeta, ja que a Freixa també tenívem una mola on van fer-hi una centraleta per fer la llum. Recordo que quan feven la centraleta l’home que la construïa jo li feve el dinar, deuria tenir deu o dotze anys.
A Junyent mai no hi havia hagut escola, era més o menys xic, així que a estudi veniven a Freixa, érem ben bé una vintena, nens i nenes barrejats. Per aquella escola hi van passar molts mestres, cada un o dos anys en tenívem un de diferent gairebé: n’hi va haver un que va ser-hi dos anys. Els mestres es quedaven a viure a Freixa, a l’estudi, on hi havia una mica de “vivenda”, tot i que alguna vegada algun mestre s’havia quedat a casa nostra.
També va ser emocionant el moment que vam tenir ràdio o quan va arribar la primera televisió, que va ser a Llagunes, a Cal Bosch: molt sovint naltrus anàvem a Cal Bosch i ens ajuntàvem amb gent de Soriguera que també venive i puiaven per mirar la televisió.
Tot i veure i viure aquesta vida precària, abans cantàvem molt, se sentien molts cants, tot el jovent cantava, era una època que es cantava molt quan es segava, ja que no hi havia res més que allò.
