Què és un viatge, sinó la realització d’un somni, una cosa que tens en ment des de fa temps fins que aconsegueixes poder complir-la? Això ha estat per a nosaltres el viatge a l’illa de la Reunió. Situada al sud de l’oceà Índic, a l’est de Madagascar, l’illa pertany a l’arxipèlag de les Mascarenyes, com les més conegudes turísticament Seychelles i Mauricio. El primer que crida l’atenció és la seva extensió, 2.500 km2, tot just quatre vegades la superfície de la Val d’Aran, i la seva població de quasi 900.000 habitants. És un territori d’ultramar francès, amb l’euro com a moneda i un ambient crioll que li confereix la seva gent: africans, europeus, hindús, xinesos, musulmans… Àfrica tropical amb un sabor francès en tota la vida quotidiana.
I és que van ser els francesos els que, el 1638, van ocupar i colonitzar l’illa, donant-li el nom d’Ile Bourbon, en honor a la dinastia reial francesa, i va ser el 1848 quan passà a dir-se illa de la Reunió. Tota una etapa fosca, amb esclavitud inclosa, al voltant de l’explotació de la canya de sucre i de tota una florent agricultura que es donava en les valls i planes. Ara és el turisme la principal industria de l’illa, que encara manté la producció agrícola i ramadera, però no aconsegueix evitar una alta taxa d’atur del 30%. Reunió té un clima tropical amb una època seca des de maig a novembre i una de pluges de desembre a abril. Seca vol dir que plou menys, ja que a l’illa hi ha dos territoris/climes molt diferents: l’est humit i l’oest sec. Els vents alisis, carregats amb la humitat de l’Índic, arriben a l’est de l’illa i provoquen núvols cada dia que es converteixen en aiguats esporàdics, mentre que, al passar a l’oest, aquesta nuvolositat es va diluint.
I com una illa tan petita, a 11.000 km d’Europa, aconsegueix ser coneguda en el món de la muntanya? Pels barrancs. Fa uns 40 anys, quan comencen a fer-se descens de barrancs de forma habitual, la illa de la Reunió se situa en la cúspide mundial i comença a rebre persones àvides de complir aquesta aventura. I la difusió és immediata i exponencial: parets i cascades de 600 m, barrancs com el Trou Blanc, el Takanak o el famós Trou de Fer, on es realitzant diversos ràpels de 100 m per parets increïbles, amb cascades, fent fins i tot bivac, converteixen Reunió en el paradís dels barrancs i la situen en el mapa com a una de les destinacions de muntanya.
L’illa de la Reunió és d’origen volcànic i culmina a 3.070 m, al Piton des Neiges. D’aquest cim es despengen tres circs de muntanyes i valls: Salazie, Mafate i Cilaos, que arriben fins les zones costeres de l’Índic. La part est de la illa l’ocupa el volcà del Piton de la Fournaise. El nostre pla de viatge es fer una travessa de les tres valls durant sis dies per després fer les ascensions del Piton des Neiges i del de la Fournaise.
Després de l’interminable vol d’onze hores des de Paris, ens dirigim a Hell-Bourg, poble situat al circ de Salazie i punt de partida per conèixer el Trou de Fer i començar la nostra travessa. Cases de colors plenes de flors, teulades vermelles, gent als carrers, música reggae sonant per tot arreu… ambient crioll total. La ruta al Trou de Fer ens mostra el que serà el caminar per tota l’illa. Desnivells importants per senders traçats per vessants de bosc tropical, amb bambús gegants, tamarius i avets. Humitat, una mica de fang en els senders i els núvols de l’est pujant de la costa. Al final del sender, un grup de gent esperant pacientment a què es dissipin els núvols per poder veure el nostre objectiu, fins que assumim que avui no toca. Estem a l’octubre, es fa de dia a les 6 i cada dia gaudim d’una meteorologia semblant: radiant al començament, núvols de l’est que comencen a pujar a les 11 del matí i tot tapat cap a les 3 de la tarda. Cada dia arribem a la nostre gîte d’étape cap a les 4 i després comença a aclarir-se per quedar una nit estrellada magnífica. Del circ de Salazie saltem al de Mafate, el més autèntic, potser perquè no hi ha ni carreteres i fins i tot la brossa l’han de treure amb helicòpter.
Cada dia de la travessa anem per senders perfectament senyalitzats, amb forts desnivells de pujada i baixada, travessant paratges d’una bellesa singular: muntanyes afilades, cascades, rius, boscos, sabent que al final ens espera una gîte acollidora i relaxant, on compartir amb altres senderistes de diferents orígens el Cary, menjar compost d’arròs, llenties i pollastre, amb una copa de rom inclosa. De Mafate travessem el coll de Tabit de 2.080 m i baixem a Cilaos, final de la travessa, un poble distès i festiu al qual s’arriba, segons les guies, per una carretera de quatre-centes corbes.
Ens n’anem al Piton des Neiges. Pugem per bosc fins al refugi de la caverna Dufour situat a 2.400 m. Plou a la nit, i a les 3 de la matinada, amb els frontals i núvols carregats d’humitat, anem cap al cim. Arribem a les 6, no es veu rés, plou, fa molt de fred i la sensació tèrmica és de sota cero… coses del tròpic. De tornada al refugi, esmorzem i ens enfrontem a un descens de 1.400 m que fem plovent fins la planura dels Cafres. Un dia dels que sempre es recorden a muntanya.
I ara cap al Piton de la Fournaise, “el Volcà”, de 2.632 m. Fins als anys 60 s’organitzaven expedicions amb guies i portadors per arribar al cim. S’esperava a que hi hagués una erupció i llavors hi anava més gent. Està entre els més actius del món, amb el Kilauea (Hawaii) i l’Etna (Sicília). Espectacular la seva vora exterior de 13 km de llarg, a on es troba el cràter Dolomieu, punt culminant on s’ascendeix. El dia, amb un sol radiant i amb els núvols baixos. Des del cim, el cràter, els rius de lava de l’erupció del 2007 i les valls ens ofereixen un record increïble. Només ens queda baixar 1800 m fins a l’Índic per acabar el nostre viatge. I ja en el mar, amb la relaxació de la platja, amb la barrera de corall que ens protegeix del tauró blanc de la zona, acomiadar el sol des del poble de Saint Gilles. Gràcies a Carmela, Júlia i Óscar, per compartir totes les sensacions inoblidables que ens ha donat l’illa de la Reunió.
