Us acostaré a una caminada que, durant 13 anys, va ser freqüent, però, no per això, va deixar de ser diferent cada dia. Jo vaig viure, entre el 2002 i el 2015, enganxat al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, a tocar de la Torre de l’Àngel. La cota, 625 metres sobre el nivell del mar. Des d’allà, durant totes les estacions, pujàvem a la Mola. Potser no ho havíem fet mai el mes d’agost, però si la resta de l’any.
No hi havia acostament amb cotxe a l’inici de la caminada perquè ja hi érem. La sortida des de la Torre de l’Àngel, a peu de la BV-1221 a tocar del km 7.
Totes les ascensions a la Mola eren atractives, però durant els mesos de març i d’abril eren molt intenses si sortíem quan trencava la foscor de la nit i començaven a aparèixer les primeres llums de l’alba. El silenci sepulcral de l’hora es convertia en un ensordidor cant de milers d’ocells que s’escoltava per tots els racons de la vall i de la muntanya. S’acostava la primavera. La vegetació començava a manifestar-ho.
La fresca, o el fred alguns dies, era molt agradable. Paral·lela a la carretera circulava el traçat de la riera de les Arenes. Una riera que neix al Montcau i que té el dantesc honor d’haver provocat el 25 de setembre del 1962, juntament amb d’altres cursos fluvials pròxims, la major pèrdua de vides humanes per causes naturals de tota la Península Ibèrica des de l’any 1800, després del terratrèmol de Lisboa.
Un cop la creuaves a tocar de les restes d’un antic pont destruït per la rierada començaves a enfilar-te en direcció a can Pobla, a fregar de la cota 900. Aquest tram sempre circulava entre alzines i roures. En aquesta època, les aglans al terra es trobaven a faltar. Tot i això, era una hora en què encara se sentien els senglars discorre per l’estrat arbustiu, tot i que no eren fàcils de veure.
Era arribar a Can Pobla i aturar-se per beure una mica d’aigua o menjar alguna tonteria. Jo a aquella hora del matí sempre tinc gana i sense sucre a la sang les forces sempre faltaven.
Aquesta era una hora en què la família poques vegades m’acompanyava, però, si alguna vegada ho feien, també Can Pobla era el punt de parada obligada. Ja havíem superat aproximadament la meitat del desnivell de la caminada.
La continuació, tot i circular sempre amb alzines i roures al voltant, ja deixava nues més sovint algunes parets de conglomerats disposats de forma aparentment capriciosa. En alguns punts, les vistes cap al Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Penedès començaven a fer-se més atractives.
Els últims metres de l’ascensió fins el cim de la Mola i l’arribada al Monestir, a una mica més de 1.100 metres sobre el nivell del mar, es feia pels prats que hi ha al cim. Des d’allà, un 360 graus per gran part de la Catalunya Central, el Pirineu, el Prepirineu i la zona prelitoral que va des de l’Alt Penedès fins el Vallès Oriental. Més enllà, Maresme, Barcelonès, el Delta del Llobregat, el Garraf o el Baix Penedès mostraven les primeres llums del dia. En aquesta època de l’equinocci de primavera la llum era especial. L’alçada del sol sobre l’horitzó, la transparència d’algunes de les masses d’aire dominants en aquestes jornades a cavall de l’hivern i la primavera astronòmica, feien de l’arribada al cim, un moment especial. I a aquella hora els milers d’ocells ja callaven ràpidament…
