La caminada que us proposo ens portarà lluny de les terres pirinenques, a un altiplà de la Catalunya Central: el Lluçanès i, concretament, al poble de Prats de Lluçanès. Es tracta d’una excursió que podem fer en unes dues hores, tot i que depèn del què ens encantem durant el recorregut. Molt recomanable per fer en família o amb qualsevol altra bona companyia. Personalment, és una ruta que m’evoca la meva infància i que mai em fa mandra refer. Cada cop que la faig penso en el gran camp d’aprenentatge del medi natural que va ser en companyia dels avis, que ara ja no hi són. L’atractiu per als forasters rau en la varietat d’ingredients que hi podem trobar, tant pel que fa al patrimoni natural com al cultural.
El punt per començar la ruta és a les Tres Fonts, un lloc molt estimat pels pradencs –així s’anomenen els habitants del poble– i que pren aquest nom pel nombre de fonts presents. Les fonts servien per abastir d’aigua la gent del poble, abans no arribés canalitzada a les cases. S’explica que les fonts són el cel, el purgatori i l’infern i que les cues eren llarguíssimes per abastir-se d’aigua a la primera, mentre que a les altres dues no hi havia ningú. Fins a principis del segle XX també es van fer servir per rentar la roba.
La ruta s’inicia pel camí que marxa just pel costat d’un edifici majestuós. En els seus orígens era conegut amb el nom de cal Cirera, però a principis del segle XX, quan el senyor Josep Navarro hi va instal·lar la seva farmàcia, l’edifici agafà el nom de cal Navarro –i encara avui es coneix així. Fou també alcalde del poble i es conta que, cansat de l’enrenou i les molèsties que li ocasionaven les dones mentre rentaven la roba, va manar construir un safareig públic. Ho va fer uns cent metres més avall en el nostre itinerari, en el rec Merdinyol, l’any 1911. Pensant en les epidèmies, en va fer construir un de gran a l’interior i un de més petit a l’exterior per rentar la roba dels malalts. Passat el safareig, creuem el Merdinyol i ens enfilem per unes escales que ens portaran al carrer Hospital, que agafem cap a l’esquerra i,seguint carrers avall, ens plantem al final del poble. Aquí, creuem la carretera asfaltada per trobar les marques del PR C-44 que seguirem fins a Santa Eulàlia de Pardines. Els primers 150 metres anem per un petit corriol, però de seguida per una àmplia pista.
Santa Eulàlia de Pardines, avui solitària i sense habitants al seu voltant, tingué una gran importància entre els segles XV i XVIII quan era l’església de referència de la zona i, fins i tot, la mateixa església de Sant Vicenç de Prats en fou sufragània. Sota les alzines s’hi troba el punt d’inici d’un circuit fix d’orientació amb tres nivells de dificultat. El nostre itinerari, però, segueix cap al sud –seguint el PR- per sobre d’una llarga roca i comença a baixar fins a trobar el rec del Soler a tocar del molí de Galobardes, restaurat fa pocs anys. Al costat del molí, un gorg amb un bonic salt. Pocs metres més endavant, l’aiguabarreig del torrent de la Font de la Coromina i del torrent del Soler. Nosaltres resseguirem el de l’esquerra, el del Soler, ara ja deixant les marques del PR per seguir les del sender local (SL) que marxen seguint el rec a contracorrent (el rec ens quedarà sempre a la dreta). Arribem a Galobardes, una gran casa pairal que ens queda lleugerament per sobre, a la nostra esquerra.
Continuem resseguint el rec per un bosc ben amable fins arribar a la font del Clotet, amb un gorg i una balma. L’indret és especialment bonic en èpoques ben fredes, quan els caramells pengen del sostre de la balma.
Fotos: Rosa Colomer
Creuem el rec per enfilar-nos per un corriol que puja i tot seguit tomba a la dreta. Enfront del corriol hi ha una de les cases de pagès més significatives del municipi: el Soler de n’Hug. Es tracta d’una explotació agrícola i ramadera, gairebé autosuficient que, fins i tot, compta amb un escorxador d’oví propi. Es poden fer visites guiades amb reserva prèvia (clic).
Seguint les marques de sender local –que ja ens acompanyaran fins al poble- comencem a pujar suaument per una zona rocosa fins a trobar diversos camins que voregen camps. Arribem a una pista molt ben definida que seguirem cap a la dreta. Tot seguit creuem el torrent de la Font de la Coromina pel lloc conegut com a Passant de Llobernat. Avui el camí és ample i el bosc ben net, però el topònim ens fa pensar que antigament l’indret era força més feréstec. Continuem pujant fins albirar al fons una gran casa pairal coneguda amb el nom de Santa Llúcia. La casa està construïda sobre el què fou el Castell de Quer, del qual en conserva una torre circular. A l’altre costat, l’església de Santa Llúcia, romànica del segle XIII i molt ben conservada.
Per bé que el conjunt és privat, cada any per Santa Llúcia obren les portes de l’església perquè es pugui visitar. Des d’aquí, ja només ens quedarà desfer un parell de carrers del poble per retornar al punt on havíem iniciat l’excursió.
- Podeu deixar-vos orientar pels mapes del Lluçanès, escala 1:25.000, de l’editorial Alpina o de l’Institut
Cartogràfic i Geològic de Catalunya. - I un llibre curiós: Tal com raja. Com s’ha rentat la roba al Lluçanès. Carme Arnau, Dolors Puigoriol i Pilar
Marmi, editat pel “Col·lectiu fem safareig” del Centre d’Estudi del Lluçanès, juliol 2012.
